La vida en comú.

 Tzvetan Todorov va escriure aquest llibre el 1995 quan tenia 56 anys. Si considero aquesta dada és perquè mentre llegia alguna de les seves afirmacions, m'ha fet l'efecte que estava parlant una persona molt gran i, potser, desencisada.

Fent constants referències a diversos autors, va desgranant tots els supòsits que s'han escrit i comentat a l'entorn de la condició humana, però, al meu entendre, les seves reflexions en algun aspecte cauen en estereotips d'una generació vull creure que superada.

Començaré amb uns petits apunts referents a la necessitat humana de ser reconeguts:

Volem ser mirats, percacem l’estima pública, intentem que els altres s’interessin per nosaltres; la diferència és que es tracta d’un necessitat constitutiva de l’espècie, tal com nosaltres la podem conèixer, i no d’un vici. 

(...)

L’home potser viu, d’antuvi, en la seva pell, però no comença a existir sinó per la mirada d’altri; ara bé, sense existència, la vida mateix s’extingeix. 

(...)

Aquell qui no rep el reconeixement necessari i no troba cap mitjà per consolar-se’n pot esdevenir un criminal violent. 

Desconec si parla per experiència pròpia, però, quan s'hi refereix als vells la seva visió m'ha semblat especialment pessimista, potser perquè no s'ajusta al que considero que en el temps actual està superat.

També m'ha sorprès la afirmació de "tancar els vells en residències" i considero que té unes connotacions molt negatives que fan pensar en un suposat abandó dels ancians, alhora que generalitzant com ho fa, dóna una visió molt negativa d'uns establiments que acompleixen una funció que considero necessària. 

L’ésser social del vell és progressivament “desendollat” de les diferents xarxes en què ell participava; l’avorriment esdevé l’experiència principal de la seva vida. 
(...)
Hom tanca els vells en residències, on ja no veuen sinó més vells; ens hem desempallegat d’aquest espectacle inconvenient, però ells no obtenen sinó un ínfim sentiment d’existència en aquests llocs on freqüenten no pas aquells qui han comptat en llur vida, sinó desconeguts que, per afegiment, els són semblants, i doncs inútils. 

No m'ha deixat tampoc indiferent la seva referència a les persones que realitzen tasques de les que considerem "altruistes". Vull creure que no en tots els casos el que en el fons s'està cercant és el reconeixement, però tampoc no m'atreveixo a desestimar-ho.

L’ésser abnegat practica, més o menys conscientment, una psicologia simplista (la qual cosa no és, sens dubte, una raó per què hom li demani de renunciar a les seves activitats): fa com si l’altre només tingués fretura de viure, i no pas d’existir; o de rebre, però no de donar. Impideix talment que aquest altre se senti al seu torn necessari, cosa que hauria estat possible si ell, l’ésser abnegat, li hagués revelat la seva pròpia incompletesa. 
(...)
En l’abnegació, jo no demano pas el reconeixement directe; o si ho faig, és a tercers (d’alguna manera el públic, els espectadors), i no als qui ajudo. 

Podria afegir molts altres dels seus comentaris que no deixen en massa bon lloc al que s'ha acordat en nomenar "condició humana", però més m'estimo aconsellar-vos la lectura del llibre i a veure si podem intercanviar els nostres punts de vista al respecte. Què me'n dieu?

I concloc amb dues afirmacions que sens dubte ens poden fer reflexionar i que d'alguna manera ens torna a portar al principi d'aquest breu resum:

Havent constatat que l’home és per naturalesa un ésser alhora solitari i egoista, podem tanmateix agafar dues direccions oposades: combatre la natura o, al contrari, glorificar-la. 

(...)

Efectivament, en què consisteix la diferència entre l’animal i l’home? L’animal actua en nom del seu instint de conservació, i per a aquest fi s’apropia les coses que li són necessàries (per exemple, l’aliment) i aparta els obstacles (els rivals). L’home actua igual, però no en té pas prou, recerca més que la seva satisfacció material, aspira a un reconeixement de la seva vàlua que no pot venir sinó de la mirada dels altres.