 |
| La suau remor dels rierols, és tot un silenci |
M'agrada el silenci. Aquesta afirmació potser no li concedireu cap importància, n'hi ha molta gent que també li agrada i segurament no ho va proclamant, però el meu problema és que jo no hi puc gaudir del silenci ni passejant per un camí o un petit corriol en un bosc apartat, ni contemplant un mar encalmat o un petit riuet que va serpentejant entremig de les polides pedres...
El perquè té una senzilla explicació: des de fa ja molts anys, tants que ni els recordo, que em van diagnosticar acúfens o tinnitus, que de les dues maneres es pot anomenar, i que consisteix en percebre constantment un soroll la intensitat del qual pot variar segons el temps atmosfèric o l'estat d'ànim.
Recordo que quan l'otorrino m'ho va comunicar, va afegir que no era cap afecció greu en el sentit que d'això no hi havia perill de morir, però que era molt molesta i per la qual encara no s'ha trobat cap remei efectiu, i que la meva resposta va ser si fa no fa: "Bé, no em matarà, però em fotrà la resta de la meva vida".
 |
| El silenci del paisatge nevat |
 |
| Dels diversos silencis que no puc gaudir, sens dubte el que més em dol és el dels petits corriols solitaris. |
 |
| El silenci del mar encalmat |
Va ser un cop molt dur, els primers dies no podia evitar vessar un mar de llàgrimes. No volia acceptar que ja mai més podria restar en silenci, el molt estimat silenci s'havia acabat, i tot i que amb els anys m'he anat acostumant, val a dir que quan al davant d'un paisatge algú comenta "Quin silenci!!!" no puc evitar entristir-me i ningú no sap fins a quin punt ho envejo.
El millor que us puc desitjar és que valoreu el plaer del/s silenci/s, i recordeu que és un bé molt preuat, que com altres que no tenim en compte, no a tothom li està permès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada