La vieja sirena

Una nova proposta del Club de Lectura, aquest cop una història de José Luís Sampedro, un autor que per mi no era desconegut i del qual en tenia molt bona opinió a raó de la lectura de "La sonrisa etrusca", amb el tema dels darrers dies d'un malalt terminal de càncer, el qual ho afronta amb molta serenor i valentia.

En aquest llibre que ara ens ocupa, la lectura m'ha resultat feixuga i avorrida, amb un tema que escassament m'ha interessat i que resulta una barreja entre una història fantàstica i un recorregut per la història de la fundació de Roma.

El volum forma part de la Trilogia "Los círculos del Tiempo", però no en conec res de la resta dels volums que ho composen: "Octubre, octubre" i "Real sitio".

En general, si alguna cosa m'ha resultat una mica més atractiva, és el relat del naixement al mon mortal de la protagonista de la història un cop abandonada, per decisió pròpia i amb l'ajuda i complicitat de la deessa Afrodita, la seva condició de sirena immortal: 

No nací en Psyra, ni sé dónde, ni nadie podrá saberlo nunca, imposible, lo primero que vieron mis ojos no fue cuna ni madre, sino aquellas tres figuras contemplándome, desnuda sobre la arena, ésa es toda mi memoria, así entré en el mundo, luego sabría que eran mujeres y que hablaban entre sí, pero al principio sólo un canturreo con altibajos, un cauqeteo saliendo de las tres bocas, después sfui capaz de imaginar sus comentarios:

(...)

¿Por qué se toca las piernas?

(...)

Sí, me las tocaba porque descubría mi cuerpo, sobre todo mis piernas, tenía la vaga idea de haberlas usado antes, pero mi mente un vacío, sólo había eso.

(...)

En una playa vivió el único nacimiento que conocía y por eso se explicaba que su alejamiento del mar fuese su mayor privación en el palacio armenio.

 M’ha semblat curiosa la visió que té del món des de les perspectives de deessa i de mortal; els avantatges i inconvenients, començant per la immortalitat de les sirenes i l’avorriment, contraposada amb la mortalitat dels humans i l’aprofitament de la vida i les emocions.

- “Ellos ríen. Ellos gozan. Quiero vivir como ellos. (...) Los immortales existimos, pero no vivimos. 

De la resta poca cosa per comentar, la que fou sirena, ara és una dona molt bella amb uns cabells que són l'admiració de tothom i l'enveja de les altres dones, i que pateix diverses vicissituds al llarg de la seva vida, que passen per una etapa com a esclava, el contacte amb les incipients comunitats cristianes, la relació amb el poder, el triomf i la decadència...Tot amanit amb diversos esdeveniments bèl·lics, més o menys històrics.