dissabte, 6 de maig de 2017

No tornarem mai més


Gairebé podria titular-se "Històries de les putes milícies", amb una primera part, la més llarga per fortuna, plena d'anècdotes d'aquelles que amb major o menor mesura fa uns anys, hem escoltat relatar algun cop als nostres amics i que a les noies ens sorprenien o ens divertien.
La segona part, suposadament escrita vint anys després, al meu parer no està gaire encertada, més aviat dona la sensació que l'autor ha volgut tancar totes les històries de manera un tant precipitada i perd gran part de la força i la vivor.

Ens trobem en un campament de milícies a Castillejos. Un grup de joves, i en algun cas brillants estudiants, estan complint amb l'obligada milícia. Coneixem les seves no sempre divertides aventures així com també les arbitràries i absurdes normes dels codis militars:

El Perles [El Comandant] era el tipus de militar que descoratjava el capità. Amb fanfarrons borratxos com ell, psicòpates com Cifuentes i com Rendueles o perversos com el Zafio i d’altres oficials que burxaven contínuament els soldats de manera arbitrària i imprevisible, la seva vocació flaquejava.
(...)
El Perles va agafar el fusell d’un xicot i va jugar a fer punteria acostant-li el canó a la cara. Es va estar una bona estona posant a prova els nervis del soldat. Després el va espantar fent veure que disparava i li va tornar l’arma
(...)
Ja que no tenia poder per empaitar els comunistes com es merexien, [En Perles] aprofitava l’estada a Castillejos per putejar els caballeros aspirantes.

El fet més significatiu, que és el que dóna la clau de l'argument i que fa conjurar els protagonistes cadets a retrobar-se al cap de vint anys, és un registre que en principi sembla totalment casual i aleatori, de les pertinences dels joves militars:

Apartaven tot allò que era suspecte i cridaven els posseïdors d’exemplars de Playboy; de discos de Joan Manuel Serrat, de Raimon, dels cors de l’exèrcit rus; d’una bala amb la beina; d’un pot amb menjar podrit; d’una llauna de conserva escrita en anglès... (...) d’un paquet amb petards... Però sobretot s’interessaven pels llibres.

Tot plegat tindrà dramàtiques conseqüències en el futur de molts dels joves i fins i tot dels oficials, que coneixerem en part en la segona part del relat.

I acabo amb un paràgraf, que en llegir-lo em va fer exclamar: TELA!!!. A veure que us sembla:

El comandant, el Perles: 
Després d’una victòria treballada amb heroisme, l’exèrcit s’havia abandonat a la bona vida i havia oblidat que la guerra dura sempre, que l’enemic no descansa mai. A l’enemic, duro y a la cabeza, tant en la pau com en la guerra.


1 comentari:

  1. L'enemic és una presència permanent en l'exèrcit. Dóna la impressió que en qualsevol moment pot aparèixer darrera d'un arbre. És una obsessió pels militars.

    ResponElimina