diumenge, 23 d’abril de 2017

Contes


Vagi per endavant que no m'agraden els llibres amb històries curtes o contes. Sóc d'una mena que sovint em costa d'entrar en les històries i quan són curtes, a la que em començo a sentir còmoda ja he arribat al final i em quedo sense gaudir-les, tot i que més d'un cop les torno a llegir.

En el cas de "Dolça companyia, cara solitud" puc afirmar que més que el contingut dels relats, m'ha fascinat, com de costum, la bellesa i el preciosisme del llenguatge emprat per la Maria Barbal.

No puc destacar cap de les històries en particular, però deixo només una mostra i us convido a un petit exercici, com és que la llegiu en veu alta, i podreu gaudir del dolç so i musicalitat de les paraules:

Fa ben poc, les branques del plàtan que toca el nostre pis es blegaven damunt de la barana com si fessin reverències. Semblaven boges. No tenien timó i així com es decantaven cap a mi, que mirava darrere els vidres, de seguit giraven cap a l’altra cantó, esvalotades.
(...)
La memòria és un tresor immens que ens guarda la vida a glops o a grapats i ens retorna, així mateix, a poc a poc, o de bursada, com una inundació d’aigua o de blat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada