Una història que comença pel final, un final incert que no es resoldrà i que es basa en uns confusos records i unes notes recollides en un quadern negre, perdut un temps i retrobat, però que tampoc no aporten gaire llum a la trama:
Aquell diumenge a la tarda, tot passejant, intentava
recordar el que havia escrit a la llibreta negra, que em sabia greu no portar
al damunt. (...) Així doncs, un diumenge d’octubre a última hora de la tarda
els meus passos m’havien conduït en aquesta zona, que qualsevol altre dia de la
setmana hauria evitat.
(...)
Fullejant la llibreta negra, experimento dos sentiments contradictoris.
Han passat cinquanta anys des de que la Dannie, una bella i misteriosa jove que ha fascinat al Jean, el nostre protagonista, va desaparèixer a París sense deixar cap rastre.
Sabrem que la jove es movia en ambients confusos i certament perillosos. Tot sembla indicar que ella sempre se'n sortia i ho feia desapareixent i deixant al seu darrere els llums encesos, com una mena de presagi o de senyal.
No sabrem del cert ni tan sols si el nom amb què la coneixem és el seu autèntic perquè al llarg de la història aniran apareixent d'altres. Tampoc no sabrem si en realitat ha estat enamorada o tan sols ha utilitzat el protagonista-narrador, en el seu profit.
Anirem descobrint que de la mateixa manera que ha tingut més d'un nom, també ha viscut en diferents llocs, però la coneixem instal·lada en l'hotel Únic, on es relaciona amb un grup un tant tèrbol. També s'ignora de què viu: no treballa, no estudia..., no obstant això sempre té el suficient per subsistir:
Cap al final, la Dannie ja no se sentia gaire còmoda a
l’Únic. (...) Com més hi reflexiono ara, més em sembla que havia manifestat
signes d’inquietud a partir del dia que em vaig fixar en la presència d’un home
que, segons em va dir en Chastaigner, era el gerent de l’Únic Hotel.
(...)
Algunes de les persones que es mouen per l’Únic Hotel tenen relacions estretes amb el Marroc...
Sí, l’Únic Hôtel era el punt de trobada de certs marroquins i els francesos que feien “tractes” amb ells. .. Però quina mena de tractes?
I, és clar, tampoc no podia faltar el passat més fosc de la Dannie, implicada, no sabem ben bé fins a quin punt, en l'assassinat no resolt d'un home:
Estava implicada en la mort d’un home. (...) La víctima va rebre l’impacte de dos projectils. Un dels dos projectils va ser disparat de molt a prop. L’altre no va ser disparat ni de molt a prop ni a poca distància...
Tot plegat, tombs i més tombs pels llocs de París on havia viscut la sorprenent i poc convencional relació amb la Dannie, per no resoldre ni aclarir res:
No convé remenar el passat. (...) Des de jove -fins i tot des
de petit-, no havia fet sinó caminar, i sempre pels mateixos carrers, de manera
que el temps havia esdevingut transparent.
(...)
Per què no me’n va dir res? Ho va intentar, amb mitges paraules, un vespre quan sortíem de l’estació de Lió, i en aquell moment no li vaig prestar massa atenció
(...)
És que tenim el dret de jutjar les persones que estimem? Si
ens les estimem, bé deu ser per alguna cosa, i aquesta alguna cosa ens impedeix
jutjar-les. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada