EMMA

Fa uns anys, ens colpia la noticia que uns joves cremaven una indigent que dormia en un caixer. Aquest greu succés va ser el fil conductor que va inspirar Maria Barbal a escriure aquesta novel·la que ens parla del declivi d'una dona fins a límits insospitats.

Sens dubte no és el millor dels seus relats, però sí que és una història que ens porta a reflexionar respecte la fragilitat de la vida que fins i tot per alguna raó que algú pot considerar banal, es pugui arribar a tocar fons.

La Emma, d'entrada sobreviu a l'atac que sofreix al Caixer, però comencem a conèixer la seva vida, la bogeria d'un amor no ben entès i pitjor correspost i la necessitat de recuperar l'estimació i  el perdó, tot i l'abandó, de la seva filla:

Sis-plau, filla, tu que tan sovint m’havies cobert d’abraçades, no em tinguis ràbia. No vulguis del tot oblidar-me. 

En una llibreta, a mode diari, va abocant tota la seva dissortada història. No sembla pas que es penedeixi de gaire res més que d'haver perdut el contacte amb la seva filla. Malgrat fer algun feble intent de sortir-se'n del forat al que l'ha dut la seva follia, recau un cop i un altre en la beguda i la desesperació i auto-engany:

De vegades m’ha passat, he notat els sentits atents a algun fet o noticia, deslligats del voltant, absents al present i concentrats qui sap on. I de sobte arriba una paraula: Malalta, i un allau d’imatges t’ataca amb força.

I ens demanem: Com pot ser que una persona, una dona en aquest cas, amb cultura, una situació social i familiar folgada i resolta, amb feina i suficients recursos econòmics, pugui acabar tan brutalment apartada de la societat. Ella d'alguna manera, en fa responsable la seva família política: una sogra estricta, un marit massa preocupat per progressar en política:

No era ningú(...) Jo, després de servir, havia passat a formar part d’una vitrina, i de fora estant em podien mirar: la dona de l’Alexandre, la mare de l’Àngels, la jove de la Júlia.

Possiblement el final es podria considerar com a inesperat, però penso que en aquest cas tampoc no importa massa. Des de la primera línia intuïm que el destí ja està escrit i res no el podrà canviar:

Els meus dies són l’únic que tinc, i s’escapen quasi tan de pressa com els anys passats. Vull pensar en tu mentre tingui vida. 

També en parla: Fragments personals