La salvatge

Dorothy, una adolescent de catorze anys gairebé indigent apareix a casa de'n Quim, un home madur que li ofereix, aparentment  de manera totalment altruista i desinteressada, una llar i un futur confortable, però que en realitat resulta ser un home lasciu, violent i maltractador. Aquest és bàsicament l'argument de LA SALVATGE, la novel·la de Isabel-Clara Simó

No sempre la realitat s'hi avé a les aparences, la Dorothy, que aviat coneixerem com a Dolores, té l'aparença d'una salvatge:

Venia d’un fossat profund, aquella noia. Era una salvatge. I Thurber i son pare i tota la colla vivien al mateix fossat. El fossat dels perdedors. 

Per la seva banda, en Joaquim, que va començar molt jove la seva carrera no massa honesta cap a l'èxit, és considerat un lluitador i treballador amb bona fortuna:

Joaquim Simon va robar tots els diners que va trobar a casa (...) Tenia tretze anys. Va fugir de casa a l’hora que la nit s’aixeca (...) Els diners, però, es van acabar aviat, i va haver de treballar de mil maneres.

(...)

Als trenta anys era un home ric. I com més diners guanyava, més n’aconseguia.

(...)

I als seixanta-quatre anys, quan s’avorria mortalment perquè ja no tenia res per aprendre de la vida, li va ploure a sobre una criatura esquerpa i mig salvatge que li enviava en Jack des d’Amèrica.

Aviat s'encapritxa de la petita salvatge i pretén modelar-la al seu gust: Li prohibeix que es fiqui a la cuina ni que ajudi en cap de les feines domèstiques per les que té una minyona, tracta de imbuir-li gustos refinats...

De fet la primera benvinguda que més aviat sembla una amenaça es resumeix en:

Fica’t una cosa al cap. Només una. Has de seguir les meves regles. I les meves regles són que et vull maca, et vull culta i et vull forta. I recta com un fus. 

La convivència es complica quan la minyona, que era qui posava una mica d'ordre en la relació d'ambdós, mor de forma sobtada i resten tots dos sols a la casa. Cada cop amb més freqüència, en Joaquim tracta d'entrar a la intimitat de la Dolors, la controla i fiscalitza fins a límits intolerables:

Hi entra sovint, a la nit, com una ombra, amb cautela, a les fosques. I la mira, llargament. No se’n cansaria mai...!

(...)

A mitja nit, en Joaquim va entrar de puntetes i va estar una estona mirant la noia, en l’abandó del son. (...) La Dolores no ho sabia, que el son també li hi vigilava...

(...)

En Quim ha entrat a l’habitació de la Dolores. Fa dies que hi rumia. Sent el desig de mirar-ho tot, d’escorcollar els racons, de saber què guarda i què hi amaga. No pot tenir secrets. No en pot tenir.

Com es pot suposar, així les coses, no es pot esperar en un final feliç ni de bon tros, però no el desvetllaré aquí.

També en parla: Fragments Personals