Nàufrags

Diu en Sandro Veronesi:

És una història que té lloc l’estiu del 2018.

El mar a Begur.
Setembre 2024

Val a dir que es tracta d'un relat curull d'aventures a les que no acostumo a ser massa afeccionada, però una publicació de Periscopi, almenys fins ara, sempre ha resultat un sinònim de qualitat literària.

Un cop més no m'ha decebut en absolut.

La història transcorre a bord d'un submarí, en estat de guerra. El comandant fa temps que ha patit una greu lesió a la columna vertebral que l'obliga a dur una incòmode i pesada armilla metàl·lica, que donada la seva tenacitat no l'impossibilita en absolut per exercir el seu càrrec. 

Durant la navegació, és important subratllar la situació de guerra, entren en combat i destrueixen un vaixell enemic, però tot i això, s'aturen a recollir un grup de soldats que han sobreviscut, i que els ocasionaran evidents conflictes tant de relació, cal insistir en que es tracta "d'enemics";  com d'espai, donada la limitació evident d'un submarí.

Però abans que res, coneixem l'autèntic protagonista: en Salvatore Todaro. El comandant: 

He viscut unes quantes alegries fulgurants. (...) Però no empaito la felicitat.

(...)

M’he pensat que el dolor seria rellevant.

I també en Marcon. Un amic fidel:

En Salvatore i jo ens vàrem fer amics a l’hospital de La Spezia, després dels nostres respectius accidents. 

(...)

Les naus angleses vomiten bombes de profunditat sense parar.

(...)

Estem immòbils al fons, a una profunditat que farà saltar els cargols un darrere l’altre.

El Comandant, del que en tot moment se'n destaca la seva bonhomia i rectitud, té un gran ascendent vers la tripulació 

El comandant no és ric de tenir diners per comprar-se coses, és ric d’aquesta facilitat que té perquè qualsevol cosa que demana la gent ’'hi donen. 

(...) 

L’espectacle de la guerra a la mar és veure en pocs segons com un grapat de nois que juguen a fer guerres de tovalloles es transformen en una màquina de matar. 

Davant qualsevol amenaça no els queda altre remei que submergir-se:

Ara som a cinquanta metres de profunditat, naveguem sense contratemps en direcció a la nostra subzona amb rumb sud-oest.

(...)

Tota la joventut del món entaforada en aquest cigar d’acer.

(...)

De nit sortim a respirar i a regenerar els motors, de dia ens quedem a sota, estem en guerra, però de guerra no n’hi ha, no hi ha enemic, no hi ha res. 

(...)

Si jo veiés dintre de les persones tot el que arribo a veure a la mar seria com el comandant. 

Finalment, o per començar segons es miri, entren en combat:

Al final ha passat.

Hem enfonsat un vaixell que anava sense llums, però no és això, al capdavall, no deixa de ser la raó per la qual som aquí.

I no tots els tripulants enemics han sucumbit. Hi ha un grup de nàufrags que de no assistir-los  sucumbiran. I és ara on el comandant haurà de fer valer la seva autoritat:

-Pugeu-los.

(...)

Els compto: vint homes més. 

(...)

Els nàufrags rescatats de la mar, abrigats amb mantes, hi estan pujant i busquen racons impossibles per seure. 

I la situació a bord del submarí es tornar difícil i un tant perillosa:

Ens trobem a tres-centes deu milles de Santa Maria de les Açores, que és el port més segur pròxim.

(...)

Com que portem excés de pes no podem navegar a més de sis o set nusos. (...) prendre a bord els nàufrags del Kabalo implica infringir les normes que m’han estat impartides: en soc perfectament conscient.

(...)

L’olor d’aquí dintre ha canviat. Som setanta-cinc persones ara.

(...)

Compartir l’escàs espai vital amb els enemics, tractar-los com a iguals, encara més, dispensar-los les atencions reservades als nàufrags... No hi estàvem preparats i els nervis afloren. 

El relat segueix amb les incidències suposades, quan es troben compartint els migrats espais els dos grups que, per raó de la guerra, són enemics declarats:

Les bombes no afluixen, cada cop cauen més a prop.

(...)

Existeix un heroisme bàrbar i n’hi ha un altre davant del qual l’ànima arrenca el plor. (...) Avui nosaltres i els nostres enemics, tots junts, ens hem salvat.

(...)

És una albada diàfana, batuda pel vent. (...) Ser vius i envoltats de tanta bellesa és un regal inexplicable.

(...)

Ens allunyem del submergible i ens mira. Toquem terra i ens mira. Ens retrobem amb els nostres companys i ens mira.

Encara que la guerra algun dia el mati, no es morirà mai. 

Salvatore Todaro (El comandant) morirà dos anys després.

Dels cent quaranta-cinc submarins 

que la Marina Reial Italiana va fer servir durant la Segona Guerra Mundial, 

només en sobreviuran trenta-sis. 

 

 

Comandant

Edoardo De Angelis

i Sandro Veronesi

Traducció de Pau Vidal

186 pàgines