Recordant...

Us presento a Tony Webster, el protagonista/narrador d'aquesta història.

Quan el coneixem, està feliçment jubilat. Divorciat de manera amistosa des de fa anys, amb una filla, i aparentment en pau amb la seva vida.  

Avui, una carta d'un bufet d'advocats l'ha fet remoure els seus anys d'adolescència i ens fa partícips dels seus records:

En general, ens anava la conya, menys quan ens posàvem seriosos.

(...)

Els nostres pares veien les coses d’una manera diferent, imaginant-se els seus fills com éssers innocents exposats de cop i volta a influències pernicioses.

(...)

Professors i pares solien recordar-nos carregosament que ells també havien estat joves i que, per tant, podien parlar amb autoritat. Només és una etapa, insistien.

Què passava (potser encara passa) pels caps dels adolescents, mínimament reflexius?. Tot es redueix a passar-s'ho bé, o també hi ha moments d'introspecció, de qüestionament?:

Aquesta era una altra de les nostres pors: que la Vida no fos pas com la Literatura. Si miràvem els nostres pares... semblaven sortits de la Literatura?

És clar, que en aquest cas, l'autor és un home que ens parla d'un grup de nois on el punt de vista femení no queda recollit. Perquè, en els grups de noies adolescents, canvien, potser les inquietuds?:

Pel que sembla, hi havia una mena de codi secret masculí, transmès pels sofisticats nanos de vint anys als tímids nanos de divuit anys.

(...)

A més, aquestes noies anaven molt més lluny del que havien anat les seves mares, i jo vaig aconseguir fer més coses que no pas el meu pare.

I pràcticament de sobte, una sacsejada important. La mort apareix i ho fa no a raó de cap malaltia, sinó de la manera més abrupte: Un suïcidi:

Crec, sense reserves, que tots hem patit algun trauma en un sentit o en un altre.

(...)

Quan va passar, els pares van pensar de posar-se en contacte amb mi, però no tenien ni idea d’on era jo. (...) “l’Adrian és mort. S’ha suïcidat”

(...)

S’havia suïcidat en un pis que compartia amb dos companys de postgrau.

(...)

Ens vam adonar que, tot i que havia estat a casa de tots nosaltres, cap de nosaltres no havia estat a la seva. (...) En aquell moment jo havia marxat de casa i havia començat a treballar d’aprenent.

No relataré més detingudament el contingut de la novel·la, i és que de ben segur cadascun dels lectors hi trobarà motius que el transportin a la seva pròpia adolescència, o al seu dia a dia depenent de l'edat.

En general, trobem frases que gairebé es podrien considerar intemporals. Veieu:

I qualsevol cosa, per poca que fos, era millor que res. 

(...)

Vivim donant per descomptat moltes coses i amb molta alegria

(...)

El temps... ens posarà al nostre lloc, i les decisions més ben defensades semblaran fer figa, i les certeses, ser l’obra d’algun caprici. 

(...)

No vull transmetre la impressió que l’únic que vaig fer a Bristol (Podeu canviar Bristol per qualsevol altre lloc, convivència, seminaris...) va ser treballar i sortir amb la Veronica. Però em venen pocs records més.

Comparteixo, gairebé fil per randa, el punt de vista d'una persona jubilada:

I, precisament, el que no fas és mirar endavant i llavors imaginar-te mirant enrere des d’aquest punt futur.

(...)

Encara llegeixo molta història i, per descomptat, he seguit tota la història oficial que ha tingut lloc al llarg de la meva vida. (...) Quan som joves, tothom que passi dels trenta anys sembla de mitjana edat; tothom per damunt dels cinquanta, un fòssil. I el temps, a mesura que transcorre, confirma que no ens equivocàvem tant.

(...)

Des del punt de vista evolutiu, per a què carai serveix la nostàlgia?

(...)

El caràcter canvia amb el temps? A les novel·les, per descomptat: altrament no hi hauria gaire res a explicar. Però, i a la vida? 

Agost 2025
La Creu de Barberà

T’acostes a la fi de la vida... 

no, no pas de la vida en sí, sinó d’alguna altra cosa: 

la fi de qualsevol probabilitat de canvi en aquesta vida. 

Se’t concedeix una llarga estona de treva, prou llarga per fer la pregunta: 

què més he fet malament? 

I per si es del vostre interès aprofundir una mica més, només heu de clicar en l'enllaç que us durà a un interessant comentari de la Irene Tortós, publicat a NÜVOL

 

 

 

El sentit d’un final

Julian Barnes

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau