DOSTOIEVSKI

Un llibre al que fan referència nombrosos autors i que, tot i la seva curta extensió (127 pags) on Fiódor Dostoievski gairebé ens fa un retrat de la seva pròpia i turmentada personalitat.

Haig de confessar que la literatura russa em resulta especialment difícil tant per la complicada evolució dels seus personatges com per la mateixa redacció que em sembla poc fluida. Fa ja molts anys en una època en què llegia tot el que queia a les meves mans vaig tenir ocasió de llegir diverses obres de'n Dostoievski, molt possiblement sense copsar-ne tota la intenció de les mateixes, però de les que malgrat els anys transcorreguts en mantinc un desassossegat i inquietant record. 

D'una manera molt especial em va copsar "El jugador" i encara recordo la descripció que fa de les mans en agafar les cartes, la crispació... en fi, em va semblar molt real donat que jo, tot i la meva curta edat, dissortadament havia tingut ocasió d'observar-ho personalment.

El que en aquell moment ignorava és que el mateix autor estava atrapat en el terrible vici i dependència del joc.

Dostoievski també era un home malaltís i en fa una menció en l'obra:

De les malalties se’n vanta tothom i jo, potser, més que ningú. 

També posa de manifest la seva poca fe en l'espècie humana, es refereix a l'home amb menyspreu i gairebé amb fàstic

Que potser un home amb consciència pot respectar-se a ell mateix per poc que sigui? 

(...)

Però l’home és un ésser frívol i malintencionat i potser, com a un jugador d’escacs, li agrada únicament el procés de consecució d’un objectiu, i no l’objectiu en si. 

(...)

Qualsevol home decent del nostre temps és i ha de ser un covard i un esclau. Aquest és el seu estat normal. D’això n’estic profundament convençut. Està fet així i organitzat per a aquest fi. 

Potser perquè en un principi li va ser negat dedicar-se al que realment l'alliberava que era escriure, arriba a albirar una esperança, una forma una tant remota de redimir-se a través de les seves obres:

Escriure en realitat és com una feina. Diuen que amb la feina l’home es torna bo i honrat. Si més no, és una possibilitat. 

Grafit a Sabadell

I unes breus i demolidores sentències posades en boca del protagonista, però que no costa gaire d'entendre que s'està referint a ell mateix:

Cadascú ha d’aprendre a viure abans de començar a culpar els altres. 

(...)

El primer lloc, jo ja no podia estimar perquè, repeteixo, per a mi estimar volia dir tiranitzar i mostrar superioritat moral. 

(...)

La vida real, per manca de costum, m’oprimia de tal manera, que fins i to se’m feia difícil respirar.