dimarts, 14 de gener de 2014

L'HOLOCAUST ESPANYOL

Paul Preston és un autor prou conegut del què ja n'he comentat en una altra ocassió 

Aquest cop es tracta d'una obra voluminosa que segons ell mateix diu li ha costat anys d'esforços, i no és gens d'estranyar donada la quantitat de documents, bibliografia i entrevistes que han calgut consultar i la minuciositat de la recollida de dates, noms i testimonis.

Jo, per sort, no puc parlar de guerra, però sí de la llarga i dura post-guerra i hi ha un aspecte rellevant: la por. A casa meva vaig poder comprovar el què suposa la por. En especial el meu pare, que havia estat al costat de la República, en part per convenciment i en part perquè així li va tocar, tenia problemes per dormir i sempre ho feia amb un llum encès; el record del què va viure al front li era massa present i dolorós, però també hi posava molta cura en el què deia i on ho deia perquè, segons ell, no se sabia mai qui podia estar escoltant: és així que  cada vespre escoltava la "Pirinenca" ben amorrat a l'aparell per tal que no s'escapés cap so.

La mare, tot i que jove i embarassada, que va donar a llum enmig del desastre, va patir a Barcelona tota la duresa dels bombardeigs i l'escassedat del menjar mentre havia de criar el fill, tenia un altre esperit i es revoltava davant les adversitats.

Em sembla que ja he dit en altres ocasions que a casa parlàvem en castellà fins i tot en la intimitat, "las paredes tienen oídos" i només s'emprava el català en moments d'exaltació, en discussions.

Pel carrer el pare tampoc no anava mai del tot tranquil, pel que vaig poder saber molt més tard, havia tingut un desagradable episodi quan uns desconeguts el van agredir pel sol fet que els va semblar que duia una corbata amb uns colors que es podien assimilar als de la bandera republicana; va demanar l'auxili de la policia que es van posar del costat dels agressors i el van amenaçar. D'aleshores que sempre es malfiava de gairebé tothom, de vegades només pel sol fet que algú, un home, caminés massa estona al darrera, alentia el pas per tal que el poguessin avançar i comprovar si era algú ja conegut d'altres ocasions.

En aquell moment a mi em costava d'entendre aquesta actitud, que només amb el pas dels anys i a raó de les diverses informacions que he anat recollint he estat capaç de copsar el perquè de tot plegat.

Però tot tenia on orígen: en primer lloc, l'ambient de pre-guerra que van anar escampant ja molt abans de l'esclat, els enemics de la República amb el recolzament dels africanistes.

Al cap de poques hores de la proclamació de la República, els conspiradors monàrquics ja havien començat a recaptar fons per crear una publicació per difondre la legitimitat d’una sublevació contra la República, inocular en l’Exèrcit l’esperit de la revolta i fundar un partit aparentment legal com a tapadora per a les seves reunions, campanyes de recollida de fons i conxorxes contra la República. 
(...)
Les actituds dels oficials africanistes i dels guàrdies civils no eren sinó la cara més violenta de l’hostilitat de la dreta envers la Segona República i l’esquerra en general. El seu comportament trobava suport i justificació en l’hostilitat a mort envers l’esquerra que prodigaven una colla de diaris i revistes. 

Més endavant la divisió de les esquerres i l'actuació un tant dubtosa de les forces anarquistes tampoc no van ajudar. Jo sempre havia sentit dir a casa que el govern havia tingut moltes dificultats per mantenir un mínim d'ordre i que tant els seguidors de la FAI com de la CNT van ser un llast considerable per la governabilitat, a més d'un instrument que incitava a crear un clima de terror entre la població civil.

Els dirigents anarcosindicalistes estaven poc preparats, tant ideològicament com temperamentalment, per improvisar unes institucions estatals capaces d’organitzar, simultàniament, una revolució i una guerra.
(...)
En el període de domini anarquista, la Generalitat va fer tot el que va poder per salvar vides. Va lliurar salconduits a catòlics, empresaris, dretans, persones de classe mitjana i clergues. 
(...)
L’odi popular envers l’Església era conseqüència tant de la tradicional associació d’aquesta amb la dreta, com de l’oberta legitimació eclesiàstica de la rebel·llió militar. 
(...)
La violència anarquista era fàcil que es dirigís contra els comunistes, igual que contra els clergues, les classes mitjanes o els petits propietaris. 

A ningú tampoc no li resultarà estrany saber que en els dos bàndols hi van haver episodis lamentables, però el que sí és cert, que malgrat que totes les morts són recriminables les actituds de cada un dels bàndols va ser sensiblement distinta.

Si els assassins de la zona rebel d’Espanya sentien cap remordiment podien alliberar-se gràcies a les justificacions que els proporcionava la jerarquia eclesiàstica. 
(...)
Malgrat les queixes pels cadàvers que apareixien als carrers, la majoria dels morts s’identificaven amb relativa rapidesa, les autoritats republicanes els anotaven escrupolosament als registres i n’informaven als familiars. 
(...)
El govern republicà va reaccionar de manera absolutament contrària a l’encoratjament oficial de les atrocitats que estava tenint lloc a la zona rebel. 

Tot i que del període de la guerra en Paul Preston en parla a bastament, no recullo cap comentari; com ja he dit, la obra és extensa i documentada i em remeto a recomanar la seva lectura a tots aquells que hi estiguin interessats en els detalls més minuciosos. 

Ara bé, del temps de post guerra i de com he pogut reflexionar respecte l'origen de la por, no me'n puc estar de recollir alguns breus fragments com una petita mostra....

En general, la “justícia” franquista va atribuir totes les morts a una política deliberada del govern republicà i la Generalitat. Això, senzillament, no era cert, i no era res més que projectar sobre els republicans les pròpies intencions assassines dels rebels. 
(...)
La persecució sistemàtica es mantindria en pràcticament tots els aspectes de la vida quotidiana fins ben entrada la dècada de 1950. La massa de població republicana patiria la misèria més absoluta, amb famílies privades dels seus homes, dones obligades a exercir la prostitució, homes que treballaven obligats a acceptar feines per salaris miserables, mestres inhabilitats per a la seva professió i un sistema de racionament que intensificava les divisions socials. 
(...)
El règim utilitzava el terme “campo de concentración” de manera confusa i caòtica quan feia referència a centres de detenció o de classificació en instal·lacions improvisades sovint disperses en una zona àmplia. 
(...)
Acabada la guerra, el segrest de fills dels presos republicans, i no tan sols dels executats, va esdevenir sistemàtic. Uns 12.000 nens van ser portats amb els religiosos o a institucions on els rentaven el cervell. 
(...)
Els propagandistes de Franco van presentar les execucions, les presons desbordades, els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i el destí dels exiliats com l’escrupolosa i, no obstant, "compassiva justícia" administrada per un Caudillo savi i benèvol. 

A tall de conclusió:

“Patria, Orden, Religión, Familia, Propiedad, Jerarquía”. Tots aquests elements eren els pilars intocables de la vida social i econòmica a Espanya abans del 1931. “Patria” vol dir que no es permetia que els nacionalismes i regionalismes discutissin el centralisme espanyol; “Orden” significava que no es toleraven les protestes públiques; “Religión” representava que el monopoli de l’educació i de la pràctica religiosa corresponia a l’Església catòlica; “Familia” implicava el sotmetiment de la dona i la prohibició del divorci; “Propiedad” volia dir que la propietat de la terra era indiscutible; “Jerarquía” significava que l’ordre social existent era sagrat.

5 comentaris:

  1. Carme, sempre o casi, et llegeixo amb molta atenció. Solament puc dir ara, el mateix què et dic sempre. "continua". Molt bé. Fernando

    ResponElimina
  2. “Patria, Orden, Religión, Familia, Propiedad, Jerarquía”. Aquestes continuen sent les màximes del partit que ens governen. Patria: no als nacionalismes, Orden: llei de seguretat ciutadana, Religió: de nou la tindrem a l'escoles, Família: llei d'avortament i suposo que també aviat tindrem nova llei de divorci i de matrimonis gais, Propietat: desnonaments i més desnonaments, Jerarquia: aquí només manen ells, de diàleg res de res. Malauradament no s'ha complert pas la cançó aquella dels Temps estan canviant. Més aviat tot segueix si fa no fa igual.

    ResponElimina
  3. Només cal que recordem aquesta cançó d'en Raimon:
    De vegades la pau
    no és mes que por:
    por de tu, por de mi,
    por dels homes que no volem la nit.
    De vegades la pau
    no és mes que por.
    De vegades la pau
    fa gust de mort.
    Dels morts per sempre,
    dels que són nomes silenci.
    De vegades la pau fa gust de mort.

    De vegades la pau
    és com un desert
    sense veus ni arbres,
    com un buit immens on moren els homes.
    De vegades la pau
    és un desert.

    De vegades la pau
    tanca les boques
    i lliga les mans,
    només et deixa les cames per fugir.
    De vegades la pau.

    De vegades la pau
    no és més que això:
    una buida paraula
    per a no dir res.
    De vegades la pau.

    De vegades la pau
    fa molt més mal;
    de vegades la pau
    fa molt més mal.
    De vegades la pau.

    ResponElimina