diumenge, 19 de gener de 2014

Una vida articulada

Llegir aquest recull de les reflexions de'n Josep Mª Espinàs, ha estat tot un plaer, de fet acostumo a cercar els seus articles en el diari i m'agrada aquesta petita "punta" que és capaç de trobar-li als successos més trivials i el seu estil entre punyent i sorneguer que acostuma a utilitzar.

He llegit algun dels seus llibres de caminades, pausades, conversant amb les persones que va trobant pel camí, i sempre m'han semblat deliciosos.

Espinàs, gran coneixedor de la llengua i en la meva opinió, un erudit, ens aclareix al pròleg el concepte d'articular:

Articular és enllaçar dues o més parts d’un tot, no d’una manera fixa sinó que facilitin un joc determinat

Jo em dic Carme, però ai las! al meu DNI, que per cert caduca el desembre del 2014, hi diu María del Carmen. He tractat infructuosament de traduir-me el nom, però sempre he ensopegat amb un mur insalvable ja que a l'època que vaig néixer era perceptiu posar-ne tres noms i amb aquesta facècia s'hi aferren aquells que em neguen el meu dret a dir-me com vulgui. L'Espinàs ja va tractar el tema fa un munt d'anys:

1976
El dret al nom és fonamental. Fins ara aquest dret ha estat legalment ignorat –ja sabem que aconseguir l’harmonia dels drets i les lleis és la tasca difícil i responsable dels juristes- i provocava situacions que eren, a la vegada, irritants i grotesques: un pare compareixia per a declarar que li havia nascut un fill que es deia Josep –perquè efectivament se’n deia; i se’n diria tota la vida-, i resultava que algú decidia, contra la voluntat del pare i contra la realitat objectiva, que aquella criatura es deia José. 

Memòria històrica:

1985
Cada poble tenia el seu monument als caídos, mentre que els republicans morts o assassinats no van ser mai recordats –si no era per injuriar-los- i molt menys, és clar, honorats. (...) Penso que la inscripció més correcta és aquesta: “A tots els morts per culpa de la guerra”. El dia que serem capaços de fer servir, als monuments, aquest llenguatge tan senzill, tan poc gloriós i engrescador, haurem avançat mentalment cap a la pau. 
2000
Quan va morir Franco, aquest va ser el meu sentiment de protesta, de ràbia. D’injustícia. Per a mi ja era hora, per a d’altres va ser massa tard. Al cap dels anys, encara em dol. 

Independència i Nacionalismes:

1985
El dret a la independència no pot ser negat en cap àmbit: individual, familiar, sectorial, nacional. Només respectant el dret a la independència es pot construir –s’ha de construir- una convivència plenament positiva. 
2006
El nacionalisme català és un porro, el nacionalisme espanyol és una droga dura. “El que no senti l’himne que es mori”, van dir a l’emissora de la cadena [Cuatro]. Increïble. 
2008
A vegades convé recordar què es deia, i què s’escrivia sobre els catalans durant l’època franquista. Als joves d’avui en dia els pot ajudar a entendre alguna cosa. 

Al voltant de la llengua:

1978
De fonts ministerials madrilenyes arriba la notícia que s’està preparant un projecte de decret que ha de servir per a foment de les "lenguas territoriales".
Vet aquí un nou invent, "lenguas terrotoriales". ¿Quants en porten, ja, d’acudits d’aquesta mena?
Durant els primers anys de la postguerra ens limitàvem, oficialment, a tenir "dialectos". El castellà era una llengua –“habla la lengua del Imperio”, deien els cartells enganxats a les oficines públiques –i tota la resta de dialectes. Deien "dialecto" com qui diu infeliç, “parent pobre”, sense que els preocupés gens que un dialecte s’entén com una variant d’una altra llengua, i el català no era pas una variant del castellà. Però ja se sap, una dictadura s’imposa, fins i tot sobre la veritat científica, i els filòlegs van trigar a poder dir que el català no era un dialecte del castellà, sinó una llengua diferenciada. 
1986
Ara, el que ens tranquil·litza és saber que la imposició de parlar en castellà als qui no són castellans no implica "superioridad de una lengua sobre otra". Ho juren. 
1992
El general de l’exèrcit de l’aire que ha gosat escriure que la política de normalització lingüística –a Catalunya i a les Balears- és “terrorista” és bastant probable que no tingui cap idea d’aquestes dues coses: què és la normalització lingüística i què és el terrorisme. Costa d’admetre-ho en una persona que és catalana d’origen i militar de professió, però és possible ser un bon general i no tocar de peus a terra. Sobretot si s’és general d’aviació. 
2004
Des del famós “hable en cristiano”, alguns han cregut que el castellà era l’única llengua decent. (Si en aquests moments Crist tornés al món parlant arameu, que era, segons diuen, la seva llengua), els patriotes l’esbroncarien dient-li “Habla en cristiano” 

Una referència a les "noves" tecnologies:

2010
A més de tots els seus avantatges, els telèfons mòbils estan produint uns efectes que no eren previsibles. Almenys per a mi.
Potser un dels més xocants és el que acabo de descobrir. No ha estat un descobriment sobtat, sinó el resultat d’una atenta observació al llarg d’un parell de setmanes. El mòbil està substituint el cigarret. 
(...)
La meva modernització en el camp de les comunicacions s’ha acabat amb el telèfon mòbil. Reconec que és molt pràctic. Això sí, només el faig servir d’acord amb el seu nom: telèfon. 

Parlem dels anys....

1991
L’edat són els anys que hem viscut, dia darrere dia, no com els han viscut les nostres venes, el nostre psiquisme, el nostre cervell. L’edat no és el moment present, l’edat és una història. 
2008
No viu més qui més anys viu, sinó qui reparteix més la vida al seu voltant. Hi ha, afortunadament, gent així. Gent que té el d’alegrar i de pacificar. O potser no és un do, sinó una voluntat. Voluntat de tapar ganyotes amb somriures. 
2012
Que el temps passa és una evidència. Però, curiosament, ningú el veu passar. Només sabem que ha passat per indicis: el nen ja és un noi, el sol surt abans que fa unes setmanes, dels arbres broten fulles. Però ¿algú ha vist realment el temps mentre passava? ¿Algú li ha vist la cara? 

I no em vull deixar una mostra de la seva fina ironia, ni d'aquest savi consell adreçat als joves, temes tant d'actualitat:

2002 
Un barri sotmès  a la violència és una “zona sensible”. Les guerres de Kosovo o de l’Afganistan ja no són guerres, sinó “intervencions humanitàries armades”. Els bombardejos s’han transformat en “suport aeri”. No s’assassina ningú, se’l “neutralitza”. Les víctimes civils han passat a ser “danys col·laterals”. Tot es minimitza i així, dissimulant el drama, es vol disminuir la culpabilitat. 
2011
Si em sap greu no haver ocupat un lloc rellevant en el món de la política és perquè ara no puc ser assessor de res que valgui la pena. Jo recomano als joves d’avui en dia, desconcertats la majoria, que estudiïn per a ser assessors. 

Gràcies, senyor Espinàs, tot un plaer llegir-lo.

1991 Perquè escriure és pensar, i en la màxima soledat possible. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada