Aquest matí ens hem vist sorpresos per una boira espessa a Sabadell. No hi estem acostumats a no poder distingir poc més enllà d'una cantonada i a mi m'inquieta, mai no m'ha agradat la boira, gairebé em fa por sentir que els objectes i les persones s'esvaeixen al meu davant.
Si coneixeu la pel·lícula "La Niebla" us fareu una idea de la por i l'angoixa que vaig passar al cinema.
Vaig viure una anys a Sant Cugat, des de la terrassa de casa tenia una vista esplèndida del Monestir i la zona que l'envolta amb les restes de les muralles i les torres.
Els meus fills agafaven el camí per dins del recinte per anar a escola cada dia, eren petits, però el camí era segur, i jo els acomiadava des de la terrassa, però un matí el dia es va llevar emboirat, tot just com avui a Sabadell, i quan els estava saludant agitant la ma com de costum, la boira se'ls va empassar i no podia veure'ls. Vaig baixar esperitada fins a retrobar-los. Potser semblarà exagerat, però no m'hauria queda tranquil·la a casa.
Bé, d'això ja fa molts anys i avui era jo qui anava pel carrer mentre la boira m'envoltava i m'ha tornat a la memòria aquest episodi, gairebé còmic
 |
| Boira a Sabadell. Gener 2014 |
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada