dimarts, 21 de gener de 2014

Res no s'oposa a la nit

De nou una lectura proposada pel Club de Lectura de Sabadell. Aquest cop d'una autora, almenys per mi, desconeguda: Delphine de Vigan

És un relat basat en la història personal de l'autora que a raó de la mort per suïcidi de la mare, s'endinsa en els records que de la mateixa,  la Lucile, té la família i ella mateixa.

No és una lectura feixuga, amb un començament força interessant que recorda vagament a una investigació policíaca, però que va decaient a mesura que avancem en el relat, amb referències a l'incest i diferents problemes psiquiàtrics que arrosseguen pràcticament tots els membres de la família, amb una crítica més o menys velada als serveis de psiquiatria en general i a Lacan en particular.


Al final de la seva vida, Lacan rebia pacients cada deu minuts a unes tarifes astronòmiques i, malalt d’un càncer que no es volia tractar, ja no els feia gaire cas. Tampoc a una dona, [Lucile] en plena crisi de deliri, que havia irromput a la seva consulta. 

A l’hospital Lariboisière, [a la  Lucile] la consideren massa agressiva per quedar-se-la. Llavors la transfereixen als serveis psiquiàtrics del districte 13è i finalment acaba a l’hospital de Maison Blanche, d’on surt dues setmanes més tard, encara en ple deliri. 

A raó d'una primera crisi de la mare, han d'acudir les forces d'ordre i els serveis mèdics per endur-se-la, tot això en presència de les seves dues filles, una d'elles menor:

La Manon tenia nou anys i mig. No va rebre cap assistència psicològica, es va quedar allà, en la solitud del que no es podia dir. Això li pertany; i això, segurament, és constitutiu de la seva persona. 

La Lucile era bipolar, pel què dedueix l'autora com a conseqüència de la violació, però aquest extrem no queda del tot aclarit: 

En el decurs de les converses que vaig tenir mentre preparava aquest llibre, vaig saber que algunes germanes de la meva àvia, amb tota probabilitat, havien sigut víctimes d’abusos sexuals per part del seu pare quan eren joves. (...) Ignoro com aquestes coses (l’incest, els fills morts, el suïcidi, la follia) es transmeten. 
(...)
La Lucile era bipolar i sembla que l’incest figura entre els factors desencadenants de la malaltia. 
(...)
Durant uns quants anys, la Lucile va viure sota els efectes d’una camisa de força química. 

En el transcurs d'una de les seves crisis, la Lucile, decideix escriure una carta a la família on exposa la violació/incest que, segons ella va patir de joveneta, El més insòlit és que no hi ha cap reacció per part de cap membre de la família i que la relació amb els pares, que encara són vius, segueix pràcticament inalterable.

A la nit no dormo, estic acorralada. En Forrest [un pretendent] dorm a dalt. Vaig a pixar, el meu pare estava a l’aguait, em dóna un somnífer i em porta al seu llit.
Em va violar mentre dormia, jo tenia setze anys, ja està dit. 
(...)
Com milers de famílies, la meva es va acomodar al dubte o se’n va desempallegar. A tot estirar, es podia admetre una certa ambivalència, un clima que es prestava a confusió, però d’allà a figurar-se el pitjor..

El darrer missatge de la Lucile, que aclareix el perquè de la seva decisió als seixanta-un anys:

“M’estimo més morir viva”. És el missatge postrer de la Lucile que envia en una nota a la seva filla per explicar-li que té un càncer terminal i que no vol passar pel turment de la quimio. Una disculpa, una explicació, un epitafi?....


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada