Espriu

El passat novembre vaig a assistir a una tertúlia literària que organitzava la Universitat Popular de Sabadell com a cloenda de "L'any Espriu" .

El conductor de l'acte va ser l'escriptor sabadellenc Toni Dalmases qui ens va oferir una aproximació a La pell de Brau tot fent l'anàlisi tant de l'obra com del seu significat en temps de postguerra.

No hi va haver temps de comentar tota l'extensa obra, però he recollit algunes pinzellades que m'han semblat significatives i que de ben segur seran massa escasses o potser no us suposin cap novetat, però que a mi em van semblar interessants. Vosaltres opinareu.

Unes qüestions prèvies:

• La formació d'Espriu era cristiana-hebraica.
• El poema és expressament fosc.
• Lavínia és Barcelona
• Sepharad és Hispania, no España 
• Konilòsia, Terra de Conills, és España
• Salom (penso que tothom ho sap) és el mateix Espriu.
• Quan parla de cançó es refereix a la paraula.
• Quan emprem el mot "Pàtria" hem de recordar que el seu significat és "Terra dels pares"
• La plaça de toros no és símbol de llibertat, és un cercle del què el brau només surt un cop l'han mort.

I vaig pel petit anàlisi i en copio algun fragment:

Segons el conferenciant, el llarg poema es pot dividir en diverses parts, totes amb un significat. Així de la I a la VII, ens parla del resultat de la desgràcia de ser de Sepharad i s'adreça al poble.

I

El brau en l'arena de Sepharad,

envestia l'estesa pell

i en fa, enlairant-la bandera.

Contra el vent, aquesta pell

de toro, del brau cobert de sang,

és ja parrac espesseït per l'or

del sol, per sempre lliurat al martiri

del temps, oració nostra

i blasfèmia nostra.

Alhora víctima, botxí,

odi, amor, lament i rialla,

sota la closa eternitat del cel.

(...)

VII

Els nostres avis varen mirar,

fa molts anys,

aquest mateix cel

d'hivern, alt i trist,

i llegien en ell un estrany

signe d'emparança i de repòs.

I el més vell dels vianants

l'assenyalava amb el llarg

bastó de la seva autoritat,

mostrant-lo als altres,

i després va indicar aquests camps

i va dir:

-Certament aquí descansarem

de tota la vastitud dels camins

de la Golah.

Certament aquí m'enterrareu.

(...)

De la IX a la XII La degradació i el patiment durant la guerra.

IX

Sembren sequedat

a la terra xopa

solament de sang.

Desvetllar els solcs

per les mans cansades,

és el vol primer

dels ocells de l'alba.

Mulla Sepharad

en la gran set d'aigua

molta fam de pa.

(...)

XII

No saps que les aixetes s'han fet

perquè no hi ragi l'aigua,

i les cases perquè passis més saludable fred,

i els trens i els camins per al suport

del meritori nivell

de la general felicitat?

(...)

A la XIII a la XIV Explica a quin lloc vivim, que segons ell són les golfes, però hi introdueix un bri d'esperança.

XIII

Hem rebut en el rostre l'alè del vent nocturn,

com el d'una bèstia maligna a l'aguait,

i esperant-ne la urpada caminarem foscors

de cassigalls de boira, fins a arribar al carrer

d'extrem raval, on para botigueta la mort.

(...)

XIV

Sabem que hi ha guardat, en unes altes

i molt estranyes golfes que són regne

d'espesses teranyines i de fred,

un vell braser d'aram de tres peus,

(...)

I convidem a taula els joves que badallen

i els mostrem imperativament el magre menjar,

perquè calmin amb ells una mica la gana

i puguin encendre després, amb els dits balbs,

havent ja obert a l'aire i a la llum les oblidades golfes,

els primers i eterns carbons al braser dels tres peus.

Al XVIII fa una crítica important a la gent del país, sembla ser que centrant-se amb en Pla tot i que no l'anomena. 

XVIII

Que potser la llengua 

tan llarga i ben treta

en l'última mofa

voldria més vi?

Nosaltres encara en tenim.

Sota la branca del penjat

lletraferits, a Sepharad,

paràvem taula de sopar,

car ens escau de celebrar

com ens trobem -dringa l'or fals-

els uns i els altres genials.

(...)

Però a poc a poc arriba l'alba.

XXVI

En la foscor mantinc

la porta ben tancada

i gossos desvetllats

contra la por dels lladres.

Sentim el vent fressar,

amb boca que no para.

(...)

XXVII

Si el vent s'encalma, sentim el respir

del repòs de la terra dormint

aquest difícil somni. Ara sortim

del recer a camp ras, al perill,

i enceníem

focs de guaita en la nit.

I malgrat l'interès general, ja no hi havia temps per més, però abans de marxar...

XXXVIII

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec

i ens sentim sempre mirats

pel blanc esguard del cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot un poble: "Amén".