La nevada del cucut

Dues història, dues dones separades pels anys, però amb una certa semblança. Aquest és el fil conductor de "La nevada del cucut" de la Blanca Busquets:

La Tònia, una dona amb la dura vida a pagès de principis del segle XX, amb inquietuds literàries i un gust especial per la pintura; un pare sorrut i dominant i una mare submisa i conformada. Sense cap dret a prendre les seves pròpies decisions, ni a triar amb qui ni quan es casarà.
Així, tant bon punt deixa l'adolescència, el seu pare li concerta el casament amb el fill dels amos de l'hostal del poble:

Obeir i portar-se bé, aquest és l’objectiu de qualsevol dona que serveixi per casar-se i que, a sobre, tingui la sort de casar-se amb un hostaler, com jo. 
(...)
Però jo no sóc la mestressa, prou que ho sé des de la primera nit en què en Robert em va ofegar i em va fer tant de mal. (...) Llavors em va dir dona, com el pare a la mare, i jo vaig pensar a l’instant que potser la mare patia o havia patit el mateix que jo, aquell daltabaix tan incomprensible com impressionant, i potser havia plorat de dolor i d’impotència com jo la primera vegada.
(...)
Les dones de la meva època no podíem triar amb qui ens casàvem. 
(...)
Per què no podem triar amb qui ens casem, les dones. (...) abans que tinguem temps de decidir, ja ens han embolicat amb algú que s’ha encaterinat de nosaltres, i ens diuen que és pel nostre bé

La Tònia sembla posseir un do especial. En contemplar un quadre de la Carena on tothom només hi sap veure-hi taques, ella se sent fascinada pel paisatge, tant com per l'autor, amb qui viurà només una jornada intensa d'abrandat amor mentre mantindrà en silenci la resta de la seva vida aquest amor prohibit:

Però parlem també de la Lali, la noia del segle XXI culta i reservada, que gaudeix dels llibres i de l'escriptura i que de manera certament incomprensible, al llarg de tres anys, pateix en silenci d'assetjament escolar

La Lali va néixer amb un llibre sota el braç. I, qui diu un llibre, en diu molts, un darrere l’altre, que s’empassava a una velocitat sorprenent.
(...)

La Lali callava i observava. 
(...)
No va canviar durant tres llargs anys, eterns, tres anys que no s’acabaven mai  

Com la Tònia, molt aviat també se sentirà atreta pel paisatge de la Carena, un paisatge que com la Tònia feia un munt d'anys, prèviament havia endevinat en un quadre on tothom només sabia veure-hi taques:

Tenia catorze anys quan la Lali va veure la Carena per primera vegada, quan havia reconegut la església del quadre, la casa, el carrer del poble, tot.

Dues dones distintes, però molt semblants, amb dolors i silencis, que lluitaran per la seva independència. La Tònia, per mèrits propis i amb dur i constant treball, arriba a fer-se la mestressa de l'hostal, que amplia i governa amb molt criteri, mentre el marit no deixa de ser un home sense iniciativa que acaba anant a remolc del què ella proposa.
I la Lali, que molts anys més tard, arriba a la Carena i es torna a fer càrrec del que havia estat la fonda on obre un restaurant que poc a poc anirà prenent nomenada.
Així les coses, és quan la vida de ambdues protagonistes arriben a trobar-se d'alguna manera quan la Lali fa una troballa inesperada:

Després de tant estudiar sobre els temps passats, li va venir per imaginar-se una història d’una altra època a la Carena, i tenia un argument al cap que pensava que podia atraure els lectors.
(...)
La vida de la Lali també ha fet un tomb radical des de la troballa dels papers de la Tònia, i des de la troballa dels altres papers, els del restaurant.
(...)
Sempre hi ha una ombra que ens persegueix com un fantasma tota la vida, una ombra que un dia ens va travessar el cor i que no ens podem treure del damunt. 

Tot i que m'ha semblat que l'autora s'hi ha esforçat en excés per deixar-ho tot ben lligat i explicat, ha estat una lectura agradable i força interessant.

A tall de conclusió una nota:

La vida és cíclica, tot es repeteix, les tempestes només hi són per donar-nos temps per respirar, per decidir si ens interessa o no continuar endavant.