El revers i l'anvers

Com de costum quan llegeixo un llibre de Filosofia, soc conscient que difícilment arribo a captar tot el què, suposadament, em vol transmetre l'autor, però també, com de costum, m'ha resultat una lectura profitosa, de les que m'encanten perquè em fan rumiar.

En aquest cas, sota el títol genèric de "El revers i l'anvers" que jo gairebé parafrasejaria com a "Del tort i del dret" per tal com li dona tombs a qualsevol idea, (altrament no parlaríem de filosofia), trobem un recull d'assaigs escrits i publicats entre el 1935 i el 1936. Un període de temps no massa extens pel volum i profunditat de l'obra i encara més, si considerem que en Camus, que havia nascut en un barri obrer,  tenia aleshores vint-i-dos anys. 

En una breu frase, que considero plena de maduresa, afirma: "Però només vull deixar clar que la pobresa no comporta forçosament l’enveja."

Parla de diferents situacions quotidianes que ell mateix ha observat entre els seus veïns. Ho titola "La Ironia":

Que res de tot això encaixa? Gran veritat. Una dona que s’abandona per anar al cinema, un vell a qui ningú ja no s’escolta, una mort que no allibera ningú i, d’altra banda, tota la llum del món. Què hi farem si ho acceptem tot? Es tracta de tres destins semblants i, no obstant, diferents. La mort per a tots, però a cadascú la seva mort. 

En algun dels punts d'"Entre sí i no" , m'hi sentit identificada, tampoc no paga la pena que especifiqui més, segur que cadascú també hi trobarà alguna cosa en comú:

Quan s’evoquen records, tot ho revestim amb la mateixa roba discreta i percebem la mort com un teló de fons de colors apagats. Tornem a ser nosaltres mateixos. Sentim la nostra angoixa i això ens fa estimar millor. Sí, potser la felicitat és això; el sentiment que s’apiada de les nostres penes.

(...)

Ja no sé si visc o, simplement, recordo.

Viatjar per plaer, passar uns dies, pocs o molts, lluny de casa, de la nostra zona de confort, té quelcom de descoberta, d'aventura. Així ho viu l'autor en "Amor de viure":

La nit a Palma, la vida flueix lentament cap al barri dels cafès cantants.

(...)

Viatjar ens pren aquest refugi. Lluny dels nostres, de la nostra llengua, arrabassats de tots els nostre suports, privats de les nostres màscares (no coneixem pas les tarifes del tramvia i així amb tot plegat), ens trobem de ple en la superfície de nosaltres mateixos. 

I ja arribem a l'apartat, val dir que una mica morbós, però no per això menys interessant, que ha donat nom al llibre "El revers i l'anvers":

Era una dona original i solitària. Mantenia un comerç estret amb els esperits. (...) Va heretar una petita suma de diners de la seva germana. (...) Va comprar aquest panteó.

(...)

Sentia veritable amor per la seva tomba. Va començar a anar-hi per veure com avançaven les obres. Va acabar visitant-se cada diumenge a la tarda. Era l’únic cop que sortia a passejar i la seva única distracció.

(...)

La vida és curta i perdre el temps és pecat. (...) Però no parar quiet és també perdre el temps, en la mesura que ens perdem a nosaltres mateixos.

Camí de Bellver de Cerdanya
Octubre, 2021

És curiós com vivim envoltats de gent que té pressa. 

I jo gosaria afegir: I no sempre és per anar o fer res concret.

El revers i l’anvers

Albert Camus

Traducció de Pol Guerrero Alonso

i Manuel Guerrero Brullet

epíleg de Marina Garcés

110 pàgines