L'home que va morir

D. H. Lawrence va escriure “L’home que va morir” en dues tongades, el 1927 i el 1928. Es va publicar el 1929 amb el títol de “The escaped Cock, en una edició limitada. La primera edició amb el títol de The Man Who Died” és del 1931. Lawrence ja era mort.

Una curiosa història en què, sense anomenar-lo explícitament, es recrea la mort i la resurrecció de Jesús, tal com la descriu l'evangeli.

En aquest cas, un home, que suposadament ha mort en la creu, es desperta de manera sobtada, ajudat pel cant d'un gall, després de tres dies de romandre en una tomba, totalment desorientat:

Un matí, just abans de trenc d’alba, es va despertar amb una onada sobtada de força, va fer un salt ajudant-se amb les ales i la corda es va trencar. (...) En aquell mateix moment, a la mateixa hora abans de l’albada d’aquell mateix matí, un home es va despertar d’un son llarg que el retenia.
(...)

Havia tornat. Tornava a ser allà, després de tot! (...) Estava sol; i després d’haver mort, fins i tot més que sol.
(...)

Ell va obrir els ulls i va tornar a veure el món, brillant com el vidre. Era la vida, en la qual ja no tenia cabuda.

En el relat no hi pot mancar la Maria Magdalena, que es troba amb ell i no l'acaba de reconèixer, o potser s'adona que ha perdut tota la seva aura de santedat, perquè en realitat no ha ressuscitat, sinó que senzillament, no havia mort:

Ella (Maria Magdalena) el va observar atentament i va veure que ja no era el Messies. El Messies no havia ressuscitat. 

Ell està encantat de tornar a veure el món, i ho fa d'una manera molt diferent. Té el cos una mica masegat, ferides a les mans i els peus, rascades per la cara i en el tors marques de fuetades. Tot plegat podria correspondre al càstig que s'aplicava als delinqüents.

Ell era verge, s’apartava de la vida inferior i avariciosa del cos. Però ara sabia que la virginitat era una forma d’avarícia; i que el cos ressuscita per donar i per rebre, per rebre i per donar sense avarícia.
(...)

Va decidir que seria metge, perquè conservava el poder de guarir qualsevol home o infant que li despertés compassió.

Es pren el seu temps per analitzar tot el que ha estat la seva vida, gairebé sempre en solitud, es dedica a la contemplació i la reflexió i arriba a una curiosa conclusió:

Va seguir el seu camí aquell dia assolellat. (...) Ara entenc que em van executar perquè no parava de predicar. Així i tot, no van aconseguir, executar-me del tot i ara he ressuscitat en tota la meva solitud i he heretat la terra, perquè no la reclamo com a meva.

Arriba a tenir una experiència sexual, plàcida i molt gratificant, fins l'extrem que adreçant-se al que se suposa el seu creador, li fa expressar-se amb contundència:

Pare! -va exclamar-. Per què m’ho vas amagar? (...) Caram! -digué-. Això és molt més gran que la pregària.