dimarts, 7 de març de 2017

La Sagrada Família



Era encara una nena quan el meu pare, gran admirador d'aquesta obra pel que representava que estès sostinguda pel poble català, em va dur un matí que suposo era el dia establert per fer la col·lecta amb la venda de les banderetes que es penjaven amb una agulla de cap a la solapa. Recordo vagament que aleshores només hi havia una de les façanes, un gran espai buit, un munt de pedres, runes i forats, i unes torres inacabades que es podien visitar.

Ens vam enfilar per unes abruptes escales que no conduïen enlloc i que només permetien veure per algunes petites obertures un bocí de Barcelona.

No em va agradar gens ni mica la visita.

Em considero una admiradora del geni de Gaudí; per cert, el pare, en la seva passió nacionalista, sostenia que la seva mort atropellat per un tramvia no havia estat del tot accidental, però segueixo:

Repeteixo que admiro el Modernisme i, com no, Gaudí, i quan es va encetar la polèmica de si calia continuar les obres de la Sagrada Família o bé deixar-les inacabades, em vaig decantar per deixar-les tal i com estaven ja que no hi havia manera de mantenir l'esperit que en Gaudí havia iniciat i que en absència de plànols ni apunts no es podia continuar.

Tot i això, l'elecció de'n Subirachs com a continuador no em va desagradar; les seves escultures també em semblen del tot dignes de figurar en aquest lloc emblemàtic.

Vaig seguir encuriosida la retransmissió de la jornada de santificació del temple, amb les espectaculars imatges que ens van oferir i aleshores vaig considerar que calia tornar-la a visitar, malgrat la meva trista experiència d'infantesa.

I de nou, val a dir que amb cert escepticisme, vaig visitar aquesta gran obra. La primera impressió, abans d'entrar, va ser comprovar que a l'entorn del temple, seguien les runes i pedrots, que hi havia un munt d'empreses i treballadors de molt tipus dedicats a organitzar i conduir els visitants, molts controls i escorcolls de les bosses de ma i no gaire visitants (era un dia laborable).

La façana del naixement, l'única construïda en vida de Gaudí, em va aclaparar no tant per la seva grandiositat, sinó per l'atapeïment dels elements. Em va semblar feixuga i un tant intimidant.
L'interior, un espai que més que donar sensació d'acolliment el dona d'espectacle: Un gran espai buit, amb grans columnes de ciment i unes vidrieres multicolors, estratègicament il·luminades que gairebé em van semblar un decorat.

Certament els realitzadors televisius hi van saber treure molt profit de tota aquesta posada en escena que vist en directe donaven sensació de fredor.

Com a bona "guiri" no em vaig poder resistir a fer algunes fotografies:














I ja com a conclusió:
Hi ha una extensa exposició fotogràfica de la visita Papal el dia de la consagració, però ni una de les monges netejant l'altar.

Seixanta anys després de la primera visita puc concloure que tampoc no em va agradar.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada