Els personatges:
- 3 soldats nazis
- 1 jueu presoner
- 1 soldat polonès amb el seu gos
La localització:
Polònia. Una cabana abandonada i pràcticament buida enmig d'un paisatge colgat per la neu
L'època:
Segona Guerra Mundial.
I un dilema:
Lliurar el jove jueu que han capturat, tot i sabent que serà afusellat l'endemà mateix? O deixar-lo marxar?
Havíem perdut el permís per matar-los al lloc mateix on els trobàvem, excepte si un oficial hi era present per fer-nos un informe a l’acte. Ara havíem de portar-los de tornada.
Demà també ens escaparíem d’afusellar gent, si és que encara n’hi havia de pendents. Portar-ne un (el jueu) ens donaria el dret de tornar a sortir. Ningú no ens miraria amb recel. (...) Fins i tot podríem esperar que la cuina obrís per a poder tastar les nostres racions, no com aquest matí. Demà tindríem dret a tot això.
(...)
Si tornàvem demà amb les mans buides, Graaf, el nostre tinent, no ens deixaria de cap de les maneres sortir una altra vegada. I ens obligaria a anar a afusellar.
I com a fons de tot això, una miserable sopa de sèmola que no s'acaba de coure donada la precarietat del foc i al seu entorn es va descabellant el dia; les confidències, les cavil·lacions, els dubtes i també el tràfec de mantenir el foc viu sense més combustible que qualsevol fusta que hi puguin trobar a la cabana, ja siguin porticons o mobles:
La fusta es consumeix més ràpid que el carbó, així que resulta enganyós coure amb ella.
(...)
Vaig mirar al meu voltant. Encara quedava la prestatgeria. Després caldria atacar el banc. I després del banc, la taula. I després on menjaríem? Les lloses de ciment encara estaven congelades. Hauríem de menjar a peu dret.
La llarga i dura jornada arriba a la seva fi. Ha estat un dia ple d'emocions i reflexions, els soldats han de tornar al campament, però quina haurà estat la seva decisió final?
I com a fons de tot això, una miserable sopa de sèmola que no s'acaba de coure donada la precarietat del foc i al seu entorn es va descabellant el dia; les confidències, les cavil·lacions, els dubtes i també el tràfec de mantenir el foc viu sense més combustible que qualsevol fusta que hi puguin trobar a la cabana, ja siguin porticons o mobles:
La fusta es consumeix més ràpid que el carbó, així que resulta enganyós coure amb ella.
(...)
Vaig mirar al meu voltant. Encara quedava la prestatgeria. Després caldria atacar el banc. I després del banc, la taula. I després on menjaríem? Les lloses de ciment encara estaven congelades. Hauríem de menjar a peu dret.
La llarga i dura jornada arriba a la seva fi. Ha estat un dia ple d'emocions i reflexions, els soldats han de tornar al campament, però quina haurà estat la seva decisió final?
Era de nit quan vam sortir de la cabana. La porta del rebost
ja havia cremat. Les brases enceses ens van il·luminar prou per a recollir les
nostres coses. A fora, el fred ens va sorprendre com un fet inesperat.
Tot això i molt més en el breu i intens relat que ens ofereix Hubert Mingarelli
Tot això i molt més en el breu i intens relat que ens ofereix Hubert Mingarelli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada