El paseo

M'agrada caminar, és quelcom que he fet des de ben petita; segurament el fet de no haver tingut mai cotxe hi ha ajudat.

Considero que no sóc el que es pot considerar una bona passejadora perquè tampoc no m'agrada massa anar mirant aparadors que en principi sembla ser l'activitat principal dels qui passegen, però si cal també puc caminar de manera assossegada i anar-me'n delectant amb el paisatge.

Sovint m'assec en algun banc i llegeixo una estona o em distrec observant tot allò que passa al meu entorn i, com no, fabulant respecte la vida de les persones que passen pel meu davant, sense cap més objectiu que passar l'estona.

Això mateix sembla que vol fer el protagonista d'aquest breu relat de'n Robert Walser, però és clar, ell va molt més enllà de la simple quotidianitat i teixeix una història de tots els vianants amb qui es va topant en la seva passejada, com ara un professor, el llibreter, un sacerdot, un joier... i molts d'altres:

Olvidé con rapidez que arriba en mi cuarto había estado hacía un momento incubando, sombrío, sobre una hoja de papel en blanco.
(...)
Quizá, nunca un autor haya pensado en el lector, de manera constante, tan tierna y gentilment como yo

(...)

Me gusta ocultar mis sentimientos a los ojos de los congèneres, sin que, no obstante, me esfuerce aprensivamente en hacerlo, lo que consideraria un gran defecto y una gran tonteria. 

(...)

Con mi traje inglés regalado amarillo claro, me veía, he de confesarlo abiertamente, como un gran lord. 

Però les seves observacions i reflexions van més enllà de les persones: en el fragment que ara reprodueixo ens parla dels cotxes, i ho fa d'una manera més que curiosa:

Siempre miro sombrío a las ruedas, al conjunto, y nunca a los ocupantes, a los que desprecio, en modo alguno de forma personal, sinó por puro principio; porque no comprendo ni comprenderé nunca que pueda ser un placer pasar a sí corriendo ante todas las creacions y objetos que muestra nuestra hermosa Tierra. 

I així, tot passejant acaba el dia i amb ell aquest curiós relat:

Había caído la tarde, y llegué, por un bello y tranquilo camino, y aquí termino el paseo.