Hem posat les mans a la crònica

No és el primer que llegeixo quelcom de'n  Manuel de Pedrolo i tampoc no és el primer cop que em sobta, de manera desagradable, el tracte que té vers les dones i el que em sembla una mena d'obsessió, que podríem considerar força aberrant, per dir-ho d'alguna manera, pel sexe o determinades pràctiques i relacions sexuals.

He assistit a alguna conferència on es lloava el caràcter de l'escriptor i la seva voluntat de valorar les dones, però el cert és que en les seves novel·les no m'ha donat aquesta impressió. I no en tinc prou en acceptar que va escriure en una època en què les dones en general eren poc valorades.Certament, igual que en altres ocasions, fa una valuosa i valenta defensa de la llibertat dels pobles enfrontant-se a un règim opressor i també de tant en tant, fa esment al valor de les dones que acaben lluitant al costat dels homes, però considero que ho fa com admirant-se (o potser sorprenent-se) que sigui així.

En principi m'ha resultat una història totalment kafkiana per enrevessada i inversemblant. També com en altres ocasions fa una narració precisa i detallada de dos episodis de tortura i val a dir, que amb força diferència entre ambdós segons el detingut és un home que es tracta de brutalitat o una dona, amb la qual l'acarnissament pren la dimensió de vexació sexual fins i tot incorporant-hi objectes.

Com he dit, la història comença d'una forma força confosa, amb un jove matrimoni que trobant-se al cinema, l'esposa comença a patir l'assetjament i el grapeig d'un parell d'individus sense que ni la defensa irada del marit aconsegueixi evitar-ho; és més, un cop acabada la projecció, els dos individus, que resulten ser policies de la B.I.F. "Brigada d’Investigació Familiar", que suposadament investiguen les condicions de vida de les famílies, però que a la pràctica es dediquen a explotar sexualment a les dones, els acompanyen a casa on s'instal·len amb la pretensió de ser acollits i apeixats degudament.

Els dos elements es comporten violentament i barroera i malgrat els esforços de la parella i l'ajuda d'alguns veïns amb qui mantenen una relació més estreta, no aconsegueixen foragitar-los:

Pel que veiem, aquests individus van envaint les llars obreres, i això ens interessa a tots, fins i tot a aquells que encara no els tenen a casa. 

(...)

Vivim desposseïts de tot. Sempre hi hem viscut una mica, però encara més des que es posà en vigor la llei d’impostos inversament proporcionals. 

Decideixen revoltar-se i denunciar aquest tracte a totes llums injust, però aquesta circumstància es torna en contra seu fins a límits insospitats, mentre el poder que ho controla tot s'acull a una pretesa i intocable Llei de Drets, que possiblement podríem equiparar a una mena de Constitució d'aquell indret imaginari:

Ho repeteixen (la tortura) cinc vegades, i els meus períodes de consciencia cada cop són més breus, més imperfectes. 

(...)

A ell se’l van endur l’endemà passat de la violació de la seva dona, dos dies durant els quals, mentre era a casa, els dos intrusos van viure pràcticament amb les pistoles desenfundades.

(...)

El van venir a buscar cap a les nou del vespre, i els dos agents es van mostrar molt barroers en trobar-los despullats al sofà de casa, on s’havien refugiat perquè la Lona, que es va fer un tip de plorar, no parava de dir-li que després d’allò de l’altra nit ell ja no la devia estimar.

(...)

Ella, que era una noia tan discreta, tan enamorada del seu Dom, als braços del qual havia arribat verge com va confessar-me un dia que li va donar per les confidències... Ara, darrerament, només calia veure-la per saber en què s’havia convertit. 

La història evoluciona amb algun intent poc reeixit de revolta dels oprimits que són reprimits un cop i un altre per la força de les armes, però malgrat tot amb el ferm propòsit de deslliurar-se d'aquest estat opressor: 

Ells han tancat les escoles perquè la seva generació sigui ignorant i més fàcil de dominar, però no ho hem de consentir.

(...)

Condemnen els nostres fills a la ignorància, a l’analfabetisme i, a més, malbaraten tot de diners que són del poble per pagar la formació dels nois de la casta governant

(...)

Les lleis, perquè siguin justes, s’han de fer amb el consentiment de tothom i, si no pot ser, de la majoria

(...)

Una de les possibles solucions seria reunir tots aquells que es troben en la nostra situació i formar una mena de comando... M’enteneu? 

(...)

Ja som quatre. Dos elements més s’han afegit a l’organització.

(...)

Un recompte de forces ha establert que en aquest moment som trenta-dos, vint homes i dotze dones

(...)

Durant un any hem sabotejat gairebé sistemàticament vies fèrries, serveis telefònics i centrals elèctriques.

I acabo amb un paràgraf en boca d'un cap dels rebels, amb només dinou anys, que fa referència al menyspreu a la figura femenina, com he comentat al principi i que m'ha deixat tant mal sabor:

Hi ha una mena de dona, més relativament abundant que no m’hauria pensat, que se sent atreta pels homes que ocupen llocs de prestigi, independentment que siguin joves o vells, amables o adusts, ben plantats o desnerits. Més que un home, persegueixen el representant d’una funció que atreu la fama, la popularitat o la glòria, ni que sigui circumstancialment.