Reescriure la història

Aquest és el primer llibre que llegeixo de'n Joan-Lluís Lluís. Ha estat una lectura agradable, sense massa complicacions. En general considero que la història podia haver donat més de sí, mentre que en determinats capítols, sembla que l'acció s'allargui de manera innecessària.

Suposo que no deixa de ser temptador pensar com hauria pogut ser la història en el cas que Franco hagués mort i per descomptat perdut la guerra. 

Però ens endinsem en el relat: Agustí, que és el nostre protagonista es presenta:

A l’hora de començar aquest relat hauria d’explicar primer de tot qui era abans, abans que aquests cinc avions enviats per Franco intentessin matar-me. 

(...)

Tenia cinc anys i jugava a fora, a la vorera, quan un camió que transportava ferralla va derrapar pel carrer i va encastar-se en una paret, a pocs metres de mi.

(...)

Vaig perdre l’ull al carrer de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, un matí de setembre de 1921

(...)

El pare era sabater, la mare era la dona del sabater. I jo, que em dic Agustí Vilamat i Prunell, era el tercer de quatre fills i dues filles. 

A partir d'unes revistes infantils, "La Mainada", que li regala un notari, antic client del seu pare, esdevé un amant de la llegua catalana, un estudiós apassionat que veu truncada la seva vocació per l'esclat de la guerra:

A nou anys hauria estat normal que trobés que aquesta revista pensada per a nens de nou anys era una tresor.(...) Vaig percebre com la llengua escrita m’abrigava, com em feia seu mentre jo la feia meva. 

(...)

Ja feia sis anys que La Mainada havia deixat d’existir i jo i la seva esposa érem les dues úniques persones a Solsona que sabíem per què aquesta fi havia portat el senyor Emili a un nivell de malenconia tan profund. 

Desplaçat a Barcelona on té una feina com a corrector lingüístic, es veu sorprès per l'esclat de la guerra i travessa la frontera on se sent profundament decebut pel fet que la llengua catalana és escassament present:

Al moment de travessar el poble del Pertús, passada la frontera, m’havia decebut molt no veure ni una sola indicació en català.

El fet d'haver perdut un ull fa que no sigui cridat a files, però ell sempre està compromès amb Catalunya i la República: Un borni pot enrolar-se en un exercit, ni que sigui un exercit clandestí, i pretenent disparar amb èxit contra els invasors?, i tot i que la seva passió és la llengua acabarà incorporant-se a un grup de republicans dissidents on estableix una estreta amistat amb l’Esteve, un anarquista de Manresa amb qui després de diverses aventures i de trobar refugi durant un temps en el mas de'n Mateu i la seva esposa, arribaran a formar part de l'Exèrcit Lliure de Catalunya, amb el nom de Maquis Trinxeria:

No tenen armes, aquests republicans de nou engrescats, però pensen que els francesos els en deixaran.
(...)
Ens parla de'n Mateu Vilaseca: Vivíem a casa seva. Fa dues setmanes que va trobar-nos, famolencs i lladres de tot el que es podia robar.
(...)
Durant més d’un any he estat el professor de català del maquis Trinxeria. Sense cap llibre, amb poc paper i pocs llapis.

I és pràcticament a partir d'aquest punt que en Joan Lluís decideix reescriure la història i ho fa incorporant Franco, que d'alguna manera pressionat per Hitler, acaba de declarar oficialment la guerra a França i a la Gran Bretanya, al temps que reviu els darrers dies del President de la Generalitat a l'exili:

La declaració de guerra de Franco als Aliats havia tingut com a conseqüència que els representants del govern espanyol republicà a l’exili deixessin de vagarejar i anessin a parar a Londres, on es decidia la pertinença, la capacitat d’influència i el futur possible de les diverses forces de resistència al feixisme.
(...)
Han matat el meu president i l’han matat perquè era el meu president. I a Perpinyà se n’alegren.
(...)
L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertar de cop les consciències dels que fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides.
(...)

Voler informar-se llegint els diaris ha esdevingut tan estúpid com intentar treure’s la set amb un glop d’aigua de mar. Tan sols provoca frustració, nàusea i més set. (...) El castellà passa a ser l’única llengua oficial, si bé els diaris diuen que per palesar la seva infinita compassió Franco autoritza els seus nous súbdits a emprar el francès, de manera provisional, amb l’administració.

Malgrat que la seva voluntat era la de matar tants franquistes com pogués, gairebé arribant al final de la història no n'haurà mort ni un:

Si encara no he pogut matar cap franquista potser podré ser aquell que transmet l’ordre de disparar. 

Però el destí li té preparada una oportunitat única quan junt amb el seu company són destinats a una missió especial i molt delicada. Franco ha estat fet presoner:

Ahir al vespre, l’estat major va escollir l’Esteve per portar Franco a la seva presó. 

I entre tantes aventures imaginades, una frase que m'ha colpit. Que cadascú entengui el per què:

Els meus pares em van donar, fa anys, l’oportunitat d’anar a estudiar a Barcelona i per això els he de tenir gratitud (...) Moltes repúbliques per a tothom però poca llibertat per a Catalunya.