Parlem d'Heràclit

Per mi, gairebé el millor de tot el relat de'n Pep Coll, és la presentació força original en què un estudiant descobreix de manera gairebé màgica o miraculosa, un manuscrit inèdit de'n Heràclit on aquest relata la seva vida.

Val a dir que m'esperava una altra cosa i reconec que aquest ha estat un problema meu per no haver-me informat millor abans de llegir-lo, però el cas és que d'aquest autor n'havia llegit un parell de novel·les "Les senyoretes de Lourdes" i "Dos taüts negres i dos de blancs" que m'havien agradat i, com és segur que es pot intuir per aquesta introducció, aquest cop no ha estat el cas.

De fet, de'n Heràclit només se'n conserven algunes pàgines de la seva única obra titulada “Sobre la natura” i que sembla ser que va resultar pràcticament destruïda en un incendi al temple d'Artemis l'any 356 aC, gairebé un segle després de la seva mort. En aquesta ficció, el narrador és el seu esclau que té la condició d'escrivà, Eleudos, que d'aquesta manera es guanyarà la seva llibertat:

“cavall!!” Aquest fou el primer mot que va pronuncia Heràclit d’Efes, silenciós de petit i poc parlador de gran.
(...)

Heràclit, de gran, no va reconèixer cap mèrit al seu mestre, Homer. Ans al contrari.
(...)

En arribar el jove Heràclit a la majoria d’edat, es traslladà al campament militar aixecat fora muralles.
(...)

Heràclit volia esdevenir “filòsof”, un nom i un ofici fets a mida que ell es va empescar.
(...)

Heràclit creia que la coacció és necessària en tota mena de govern, posa-hi el nom que vulguis. També en el govern popular o democràcia, que no vol pas dir “govern del poble”.   
(...)

Va dedicar la vida a la recerca de la saviesa i als 50 anys:

La seva recerca de la saviesa prengué un altre tombant. Volgué investigar-se a sí mateix.
(...)
Heràclit sortia a caminar amb la intenció de sanejar el cos, d’esventar els humors corromputs que per dins li emmetzinaven l’ànima. (...) Els dies ventosos pretenia airejar els humors pestilents que ofeguen l’ànima.
(...)
La pervivència de la seva ànima més enllà de la mort neguitejava el vell Heràclit cada dia més

I tal com he indicat que el començament ha estat pràcticament el que més m'ha interessat, podria dir el mateix del final on l'autor ha trobat una manera original i efectiva de tancar el relat altrament força insuls. 

He de confessar, en primer lloc, que amb el temps en van anar esfumant els meus somnis juvenils sobre el manuscrit trobat. (...) Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic. El novel·lista malda per reconstruir la nova ciutat a imatge i semblança de la que ell imagina que havia pogut ser l’original.