Fin

M'ha passat una cosa un tant curiosa amb aquest llibre ja que tot i que tinc per costum dur un registre casolà de les meves lectures, aquest cop no em vaig adonar que feia uns anys que ja l'havia llegit. Fins i tot tenia una anotació constatant que m'havia causat una molt bona impressió, però el que no vaig fer en el seu  moment va ser deixar cap tipus de resum i en canvi el seguia tenint en un altre llista (ai, les llistes!!!) on recullo els llibres recomanats o pendents de llegir. 

Tot aquest llarg preàmbul és per comentar Fín, una novel·la de David Monteagudo que semblava que tenia pendent de llegir, tot i que en començar-la m'he adonat que ja l'havia llegida fa uns anys; però en comptes de deixar-la, m'he estimat més refrescar la lectura que en el seu moment em va causar tan bona impressió.

La història no és del tot innovadora: A partir d'un esclat de llum, que en principi no se li dona massa importància, s'esdevé la desconnexió de totes les màquines i aparells elèctrics alhora que ha desaparegut tot rastre de vida humana, que en el cas dels protagonistes de la història, inexplicablement, es produeix de forma gradual. Curiosament, els animals segueixen existint i de manera un tant pertorbadora.

Els protagonistes són set antics amics: (Amparo, Ginés, Hugo, Ibáñez, Maribel, Nieves i Rafa) i dos nous arribats: (Cova, la jove esposa d’Hugo i María/Eva, una prostituta que Ginés ha contractat i a la que presenta com la seva promesa), que exactament el mateix dia, però vint-i-cinc anys després d’una jornada a l'apartat refugi on van passar la nit contemplant les estrelles, decideixen repetir la trobada i passar-hi un cap de setmana al mateix lloc. De fet, hi manca un altre component de l'antiga colla, el que tots anomenen "El Profeta" i entorn del qual s'endevina alguna fosca i tèrbola història a la que constantment s'al·ludeix, però que mai no acaba de concretar-se.

Un cop s'evidencia com van desapareixen els membres del grup, als "supervivents" els sorgeixen diferents interrogants o potser millor, hipòtesi del què els està succeint i que es concreten en quatre qüestions:

1.- Es troben immersos en un estat de dimensions paral·leles

2.- Potser estan somiant de forma col·lectiva i els companys que desapareixen és que senzillament han despertat

3.- Són víctimes d'un cataclisme nuclear

4.- Es tracta d'una venjança, del Profeta…

En realitat, ja puc avançar que ni quan arribem al final resoldrem cap de les quatre hipòtesi, però haurem gaudit d'una història fantàstica molt ben travada que ens mantindrà alertes fins al punt i final.
   

En medio de la penumbra casi total que cubre la tierra, sólo se ve un movedizo foco de luz en el centro de la pequeña explanada que forma el mirador, (…) La luz es una lámpara de butano. 
(...)

No sabemos… no sabemos cómo funciona eso (…) no sabemos por qué desaparece la gente… No sabemos nada… 

També en parla a: Fragments personals