diumenge, 31 d’agost de 2014

El desierto de los Tártaros

Una lectura fàcil i agradable, tot i que havent llegit la seva admiració per Kafka, l'argument no ha estat el què en un principi m'esperava, ja que m'havia semblat que es decantaria més per la vessant fantàstica.

"El desierto de los Tártaros" de'n Dino Buzzati va ser publicada per primer cop el 1940. Aquesta és una dada a prendre en consideració ja que molts dels comentaris referents als militars i a tot el que envolta la formació i la vida castrense suposo que devia causar una certa commoció en la societat del seu temps.

Drogo, el protagonista, és un jove que acabada la seva formació militar, és enviat a la Fortaleza. Un lloc gairebé sinistre i fantasmal situat en el llindar d'una suposada frontera amb el "Regne del Nord" al desert que dóna nom a l'obra.

Només arribar i accedir a quedar-se quatre mesos abans de demanar una falsa baixa reflexiona abans d'enviar-li una carta a la seva mare:

Oh, hacerle comprender la desolación de aquellos muros, aquel vago aire de castigo y exilio, aquellos hombres extraños y absurdos. 

Així a la seva primera nit a la Fortaleza:

A través de una estrechísima ventanita, casi una tronera, Drogo podía echar un vistazo desde el sitio en que estaba sentado hacia el valle septentrional, aquella tierra triste, pero ahora sólo se veía oscuridad. (...) Aunque triunfara la noche, el viento empezaba a soplar entre los almenajes, si bien dentro del reducto se acumulaban, densas, las tinieblas y el aire era húmedo e ingrato. 

Un cop han passat els quatre mesos perceptius, Drogo sobtadament decideix quedar-se, però encara sense saber-ne exactament el per què, tot i que ens deixa entreveure que d'una manera un tant subconscient el que espera a l'igual que la majoria de companys és que esclati una guerra.

Drogo había decidido quedarse, presa de un deseo, pero no sólo de eso; el heroico pensamiento tal vez no habría bastado para tanto. (...) Hasta muchos meses después, al hechar la vista atrás, no reconocería las miserias que lo ataban a la Fortaleza. 

Després de quatre anys de servei sense que gairebé res no hagi trencat la monotonia, marxa amb un permís, però difícilment aconsegueix adaptar-se a la seva antiga vida:

Drogo, desde el borde de la pedregosa planicie, no se volvió a mirar, sin sombra de vacilación espoleó el caballo pendiente abajo, ni hizo ademán de volver ni siquiera un centímetro la cabeza, silbó una canción con bastante desenvoltura, aunque le costara. 
(...)
En vano intentó beber Drogo, en vano rió sin sentido, ni siquiera el vino le servía ya y la música de los violines se volvía cada vez más apagada 

És així que tot es torça i ja res no tornarà mai a ser el mateix:

El paso de un caballo remontaba el valle solitario y en el silencio de las gargantas producía un vasto eco, las matas sobre las grandes rocas no se movían, quietos estaban los amarillos hierbajos y también las nubes pasaban por el cielo con particular lentitud. El paso del caballo subía despacio por el camino blanco, era Giovanni Drogo, que regresaba. 

I sense cap més novetat passen 7 - 10 - 15 - 20 - 30 anys. I quan per fi sembla que arriba la tan esperada confrontació i es podran batre amb un enemic real, l'"aconteixement" el troba, vell, cansat i malalt:

“Aún estás a tiempo para la guerra. Ya verás, no pasarán dos años” [Comentaris d’Ortiz, un company que li ha arribat l’hora de jubilar-se i deixar la Fortaleza] 
(...)
¡La guerra,la guerra!, gritaba [Prosdocimo, el vell sastre que mai no ha sortit de la Fortaleza] 

Tot plegat m'ha fet recordar que quan era jove, entre alguns amics de la colla n'hi havia que estaven delerosos per anar a la "mili", que recordem-ho era obligatòria,  o el que és el mateix al que en aquell temps se solia dir a "fer-se homes"; també val a dir, que n'hi havia d'altres que només pensaven en la manera de deslliurar-se'n. A mi el tema de la mili em semblava una absurditat i una pèrdua de temps, però en part ho atribuïa al fet que en ser dona no tenia gens d'esperit bèl·lic, i tot allò del "enemigo" més aviat em feia riure. És clar que amb els anys no he canviat gens la meva opinió al respecte.

I acabo amb un paràgraf que al meu entendre resumeix tot el sentiment de solitud que acaba destruint física i moralment al protagonista:

Tal vez todo sea así: creemos que en derredor hay seres semejantes a nosotros y, en realidad, sólo hay hielo, piedras que hablan una lengua extranjera, estamos a punto de saludar a un amigo, pero el brazo  vuelve a quedar inerte, la sonrisa se apaga, porque nos damos cuenta de que estamos completamente solos. 


2 comentaris:

  1. No només la mili, és absurda. També ho és l'exercit i la guerra. De fet exercit i guerra són dos entitats que es retroalimenten. L'exercit sense guerra no té cap sentit. Potser si els estats no tinguessin exercit no tindríem guerres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és clar. Jo només em refereixo a la mili ja que, sortosament de la guerra no se'n parlava i de l'exèrcit tampoc.

      Elimina