Un país banyat en sang

Paul Auster, el reconegut autor, ens fa avinent de la importància de les imatges que acompanyen el text. Veieu:

Les imatges que acompanyen les paraules d’aquest llibre són fotografies del silenci. (...) Les fotografies destaquen per l’absència de figures humanes i pel fet que no s’hi veu cap arma o ni tan sols el rastre de cap arma.

Dit això, hi ha molt més. Més dolor, més incomprensió, més violència, més armes.

Incomprensible? Per a mi, sí, del tot.

Per a l'autor també, i ho podeu comprovar en el resum que us ofereixo a continuació, sempre recomanant que el millor és que us feu amb el llibre i en gaudiu a més del relat, de les imatges:

No he tingut mai cap arma. Una arma de veritat. 

(...)

Els nois que vivien al camp caçaven animals salvatges amb els seus pares, els nois durs i pobres de les grans ciutats es perseguien els uns als altres amb armes de fabricació casolana, guanyant-se l’etiqueta de “delinqüents juvenils”, però en el meu món residencial quasi sempre tranquil, on també hi havia uns quants delinqüents, les armes no eren un problema.

En els tirotejos n'ha molt més que els morts i l'atacant. Moltes víctimes, no només ferits per les armes, restaran d'alguna manera "tocades" pels fets que les han tocat viure:

Quan parlem de tirotejos en aquest país, sempre ens centrem en els morts, però gairebé mai no parlem dels ferits, dels que sobreviuen a les bales i continuen vivint. (...) Després hi ha les víctimes que no han rebut cap impacte, però que pateixen les ferides internes de la pèrdua.

Per què hi ha tanta profusió d'armes als Estats Units, per mi resulta incomprensible, però hi ha una història al darrere, de la que ja entendreu que només recullo alguns dels aspectes més rellevants, però que podeu consultar a qualsevol hemeroteca. 

I afegiré que també un negoci. Però això ja és una reflexió molt personal:

Aquest és un  país que va néixer en un ambient de violència però que també va néixer amb un passat, amb cent vuitanta anys de prehistòria que es van viure en un estat de guerra contínua amb els habitants de la terra que ens vam apropiar i de continus actes d’opressió contra una minoria esclavitzada. 

(...)

Actualment hi ha tres-cents noranta-tres milions d’armes que són propietat de ciutadans dels Estats Units, més d’una arma de foc per cada home, dona i infant del país.

(...)

Per tal d’entendre com hem arribat fins aquí, ens hem d’allunyar del present i anar fins al principi, fins a l’època en què els Estats Units encara no s’havien inventat i Amèrica no era més que un conjunt d’assentaments blancs escassament poblats entre tretze distants posts militars de l’Imperi Britànic.

(...)

El control d’armes, o “les prohibicions sobre la possessió d’armes de foc” (fent servir l’expressió de Scalia), ha format part de la vida nord-americana des del segle XVII. 

També n'hi ha que utilitzen les armes per treure's la vida, però sempre el més cridaner seran els tirotejos massius:

Una altra cosa que distingeix els assassinats massius d’altres tipus d’assassinats és l’alt grau de planificació que comporta organitzar un d’aquests atacs. 

(...)

En total, els últims deu anys s’han produït dos-cents vint-i-vuit episodis de violència amb armes de foc a les escoles i les universitats d’arreu del país. 

Dediquem ni que sigui uns segons a reflexionar respecte la frase que recullo a continuació. Personalment la trobo molt il·lustrativa: 

A Berlín, hi ha un museu dedicat a les víctimes de l’Holocaust. A Washington, no hi ha cap museu dedicat a les víctimes de l’esclavitud. (...) Cal tenir en compte que les polítiques racials de Hitler estaven directament inspirades per les lleis de segregació nord-americanes. 

Cementiri de Sabadell

I acabo. I ho faig amb dues reflexions molt oportunes de l'autor:

Un home no prou bo s’angunieja pel fet que no ha pogut fer, fins i tot quan (sobretot quan) ha aconseguit més del que qualsevol altre hauria cregut possible,

(...)

Si el problema és que hi ha massa homes dolents amb armes, no seria més prudent prendre’ls les armes que no pas armar els suposats homes bons, a qui en molts casos, si no en la majoria, els falta molt per ser bons. (...) Si els homes dolents no tinguessin armes, per què en necessitaríem d’homes bons? 

Un país banyat en sang

Paul Auster

I Spencer Ostrander

Traducció d’Albert Nolla

177 pàgines