Tanit i les guerres púniques

L'Escala
Juliol del 2023

 

A en Xarim, l'he conegut no fa gaire com a compositor i cantant i, val a dir, que connecto amb el seu estil, les lletres de les cançons, la manera de presentar-les...

Vaig "descobrir" que també era l'autor del llibre que ara us comento, i em va faltar temps per llegir-lo. No m'ha decebut, tot i que, val a dir, que una mica complicat ho és.

En aquest relat abasta diferents històries, alguna certament confosa per mi, que he decidit centrar-me només en aquells aspectes en què parla de música:

Perquè quan soc la cançó, soc també la vall sencera i llavors ja m’és igual com de llarg sigui el camí, com d’humits tinc els ossos o com de congelats estan els meus peus. Un abric si és moll no abriga. Però la música t’abraça igual o més fort encara davant les inclemències.

I per conèixer el què comenta referent a la música, coneixerem primer el qui és el seu protagonista i la seva complicada història personal:

La meva mare va morir quan jo tenia tres anys. Ella en tenia vint-i-un. No li va dir mai a ningú qui l’havia deixat embarassada i em vaig passar tota la infància i l’adolescència pensant que el meu pare podria ser qualsevol persona.

Seguint amb la seva història personal, recordem que s'havia quedat orfe als tres anys,  coneixem els avis que se'n van fer càrrec gairebé obligats, i el que va ser la seva relació:

Sense la ràdio, sense el rellotge i sense la màquina de cosir, a casa els iaios el silenci només el trencaven les campanes de l’església i el cant dels ocells.

(...)

Era com si no hi fos, jo, allà. Ningú no sabia a què em dedicava exactament i tampoc els importava.

No és d'estranyar que amb la seva complicada infantesa, manifestés opinions dures també referides a la religió i els seus representants:

Mossèn Maturana no entrava mai als bars, però sovint se’l veia borratxo perdut.

(...)

Ningú anava a missa, ja. I els bebès, que arribaven amb comptagotes, ja no es batejaven. Mossèn Maturana es dedicava bàsicament al negoci de la mort.

(...)

Jesús, si va existir la persona, si no ere un col·lectiu, segur que no ere Déu. Ere un líder polític, potser; una idea, a fi de comptes, una llavor que alliberava consciències. (...) Però Jesús no ere esclau. Ere fuster. Lo primer cristianisme ere revolucionari perquè va abolir l’esclavisme. Ere feministe. Va alliberar les dones dels seus amos, pares, germans i marits. No se tratave de vèncer l’Imperi romà, això ere impossible; se tractava de no participar-hi....

I avançant en la seva història, sempre referida als aspectes musicals, el retrobem a Berlín:

Vaig estar força temps fent música. Com un esportista, primer. Com un soldat, després. Com un ionqui, al final.

(...)

La música em va fer entendre la vida. I quan vaig començar a entendre la música malament, vaig començar a entendre la vida malament, també.

Després de passar per diferents vicissituds, aconsegueix connectar-se de nou a la vida o potser fora millor dir-ne alliberar-se mitjançant la música:

Semblava com si alguna cosa s’hagués apoderat de mi. Però no. Era al revés. Havia estat jo qui s’havia alliberat d’alguna cosa. De què? De mi mateix, suposo. De qui em creia ser.

(...)

Jo no em sabia gaires cançons però podia improvisar. I el que sí tenia eren moltes peces gravades dins el meu cap que havia anat component al llarg de sempre. Anaven i venien dins meu.

(...)

I vaig començar a tocar; en realitat era una cosa nova que de sobte em va sortir, però que de seguida va agafar una forçada que ens va deixar a tots quatre traient el fetge pel melic. (...) Quan en Teo em va demanar que tornés a tocar allò mateix, era com que jo ja no ho sabia fer i vaig començar a equivocar-me i va ser una puta merda. 

La seva complexa actitud davant la vida, ens la resumeix ell mateix:

Així com improvisant amb la música sempre m’he sentit com un peix a l’aigua, a la vida he estat rígid. 

(...)

Qui no aprèn a morir no aprèn tampoc a viure. 

Jo, que ja em sentia desapegat del món, vaig començar a desapegar-me dels temps. 

Malgrat tot, segueix fent i pensant música:

Mai m’havia agradat dir-ne jazz, d’allò que fèiem amb la banda. Justament la música és música perquè les paraules no la poden capturar. Perquè les paraules són finites i estan a mercè del límit de cadascú. Però la música és absoluta i va directa a les vísceres.

(...)

La música era una illa allà al mig. Perquè el meu món interior i el de fora eren com el dia i la nit. Mai no s’entrellaçaven. 

I és que, la música...:

La música va aconseguir que, per un moment, el món fos la música i res més que això. Perquè dins la música hi cap la vida i hi cap l’amor. La música conté la incertesa necessària. Quan ets allà al mig, no saps mai què passarà al compàs següent. No saps res. 

(...)

No hem entès res de la música encara. I entendre-la ens obrirà les portes a una nova ciència més a prop de la font. 

I fins aquí, amb un parell de reflexions que, sens cap mena de dubte, reflecteix l'alt grau d'estima que l'autor professa per la música:

Fer música no és gaire diferent de fer l’amor. La música es cola fins a llocs molt íntims. La música ens despulla davant nosaltres mateixos.

Ser músic, actor, pintor... és una espècie de nudisme. Perquè mai es tracta de vestir. Sempre es tracta de despullar.

(...)

Al piano, la majoria de notes que sonen no se senten. Quan cau el martell, van apareixent totes encadenades com fades alades d’argent al voltant d’un arbre il·luminat. Aquestes notes transparents, que no naixen en el silenci, sinó dins la nota principal, els harmònics, són com el món oníric del piano. 

Si no l'heu escoltat mai, us deixo un enllaç a una de les seves cançons més conegudes, o si més no una de les que més m'agraden: Ja no hi ets

 

Tanit i les guerres púniques

Xarim Aresté

241 pàgines