Les cares

Grafit a Sabadell

Una lectura interessant i colpidora que no n'estic del tot segura que sabré reflectir en aquestes breus línies que hi dedico al bloc.

Començaré per la conclusió a què he arribat després de llegir-la i és que es tracta del relat intens i apassionant d'un procés de psicopatia de la Lise, una escriptora de literatura infantil, la protagonista, que n'és la narradora: 

De dia, les cares canviaven contínuament, com si es reflectissin en una superfície d’aigua inquieta. Com era possible que aquell simple triangle format per ulls, nas i boca pogués encabir tantíssimes variacions? Durant molt de temps havia evitat sortir al carrer, perquè la multitud de cares l’espantava.

La coneixem ja casada i amb fills. La seva posició econòmica és folgada, la qual cosa li permet tenir una mainadera que es faci càrrec dels petits i de la qual aviat sospitarà que manté relacions amb el seu marit:

La va sorprendre ser capaç de tenir nens. Primer s’havia sentit decebuda, i després s’havia resignat. 

Ella se sent atrapada entre un munt de cares que l'observen i la fiscalitzen, fins que arriba al punt de pensar en treure's la vida, però de tal manera que abans deixarà avís al seu metge, tot fa pensar que cercant la salvació, mentre alerta a l'entorn proper del seu malestar:

De petita sempre havia fet el que els adults esperaven d’ella. (...) Es prendria les pastilles i després trucaria al doctor Jorgensen perquè s’assegurés que la ingressaven en un hospital.

(...)

El silenci de l’ambulància encara durava. (...) La sala era gran, tenia el sostre alt, i els llits semblaven barques de veles blanques bressolant-se suaument en un mar que ara mateix estava en calma. 

Aconsegueix el seu propòsit i és ingressada per rebre tractament, però l'evidència de la resta de pacients li fa témer encara més pel seu equilibri mental: 

Estic envoltada de bojos, va pensar la Lise, i la voluntat de viure se li va inflar per dins com una flama clara.

(...)

Estava miserablement sola i indefensa en un món malvat, però mentre conservés l’enteniment hi havia esperança.

Amb l'ajuda de fàrmacs i la seva voluntat sembla que va sortir-se'n, però segueix mantenint una percepció angoixant amb les visions de les cares que li parlen:

Tenia la sensació que havia estat aquí molts anys i que ara era molt vella.

(...)

-Només la puc ajudar si m’explica què li diuen les veus -va dir el doctor amb to ofès-. Ha de col·laborar una mica.

(...)

-Vull que em deixin en pau -va somicar-. Mai no he volgut cap altra cosa.

No recolliré fil per randa totes les vicissituds que ella descriu. L'estada a l'hospital es va allargant, alhora que es pot percebre una millora considerable en el seu estat:

A poc a poc, els terrors es van anar estirant per les petites costures de la rutina. (...) Tenia la sensació que era allà de tota la vida i que no se n’aniria mai.

(...)

Li havien tret la corretja del llit. (...) Menjava i bevia el que li donaven, perquè ara que estava boja ja no hi posaven verí.

(...)

Va intentar pensar en els seus fills, però n’havia oblidat les cares.

La Lise, tot i que millora de manera ostensible, en el seu interior no ha fet més que assumir que pateix una malaltia mental amb la que li caldrà acostumar-se a conviure, si més no, d'alguna manera:

La Lise havia assumit la seva nova realitat tan fràgil, tal com una capsa accepta que li posin una tapa que només li encaixa si s’eixampla i s’hi esforça molt.

Aquest no és el final, però tampoc no sembla que puguem considerar-ho com a cap inici ni tan sols d'esperança.

I és que:

L’amor es va estendre entre ells, delicat com un retall de gasa tibant. La Lise sabia que no duraria. L’odi, el ressentiment, la indiferència i l’egoisme tornarien, com vells amics fidels a qui ningú pot convèncer que no són benvinguts.

I una dada final, demolidora:

La Tove, l’autora, es va suïcidar l’any 1976, als cinquanta-vuit anys.

 

Les cares

Tove Ditlevsen

Traducció de Maria Rosa Andreu

150 pàgines