 |
| El plaer de collir mores evitant les punxes dels esbarzers |
Gairebé podríem comparar els camins de la vida amb els dels esbarzers, tenen punxes, a vegades traïdores, però per poc que t'hi esforcis, també pots recollir els seus fruits saborosos.
De fet, no n'hi ha prou amb collir-los tenint molt de compte de no punxar-se, també cal destriar-los amb paciència, esbandir-los per treure'ls les brutícies que acumulen tot creixent i madurant, i desfer-se'n de les petites bestioles que pot ser que s'amaguin entre les branques.
En definitiva, pacientment, les gaudim.
L'Alba, ens presenta un seguit de petites històries, que en un principi, segons ella mateixa confessa, van ser creades com a independents, fins que un cop enllestides va decidir confegir-les com un únic relat on anirem coneixent les vides dels habitants de Sandville, amb les seves petites misèries i alegries:
Abans de jubilar-se, en Miles
era al barber de Sandville. Aleshores ja tenia aquell posat d’exconvicte.
(...)
La veritat, però, era que en
Miles mai havia fet res a ningú.
(...)
Alguna vegada havia sentit que
els nens de la classe parlaven de la meva mare. Deien que era estranya i se’n
reien d’ella.
Ja hem conegut en Miles i ara li arriba el torn a una parella, que resulta un trio, i m'explico: es tracta de dues germanes, que sempre dormien plegades i agafades de la mà, fins que arriba el festeig d'una d'elles, i d'alguna manera, força efectiva, compartit per l'altra.
Confós? Potser sí:
El seu dia a dia era senzill.
(...)
Les nits que l’Ella sortia amb
el doctor, l’Eleanor es quedava a casa escrivint-li. (...) A les cartes, li
parlava dels seus pares i de la infància feliç que havien tingut amb l’El, la
seva germana.
(...)
Al cap d’uns mesos, una nit
que l’Ella tornava de casa el doctor l’Eleanor li va preguntar què havien fet
aquella tarda.
(...)
No va trigar a arribar el dia
que l’Ella, tornant a casa, li va dir a l’Eleanor que aquella vegada encara
havien arribat més lluny,
(...)
Aquella nit les dues germanes
es van adormir, agafades de la mà com sempre, però especialment cansades.
I, com no, arriba el torn al relat que dona nom al llibre. El protagonitzen la Tanja i la Mery:
Cada dissabte al matí, la
Tanja anava a recollir la Mery a casa seva.
(...)
Quan van arribar al llac, les
dues agafades de la mà pel dit petit, es van anar a asseure a la pedra plana on
sempre descansaven.
(...)
Amb els anys, havien aprés a
collir mores amb una rapidesa extraordinària.
I així, anem coneixent la resta de veïns: Els bessons pèl-rojos, en Bexter i en Casey. La Vera, que sempre duia pantalons i fumava com una xemeneia. En Todd, un busca raons, agressiu i llefiscós, que un vespre, engrapa i agredeix amb la impunitat que li dona la solitud i la foscor, a la Sara, que queda tirada col·lapsada de por i fred.
I molts més, tots amb les seves històries, que en un petit poble, difícilment queden secretes i que sovint també s'interrelacionen, tant per bé com per mal.
Us en deixo una d'aquestes interrelacions secretes. Veieu:
Abans de marxar a la guerra,
en Waldo s’havia promès amb una noia que també es deia Emma, de Windville. Quan
va tornar de Corea, es va assabentar que s’havia casat amb un altre home i això
no el va ajudar a estabilitzar-se.
(...)
L’Emma era el tipus de noia
que podia ser una bleda assolellada per a algunes coses, com pujar a una escala
o trobar-se un escarabat, però d’altres, aquelles que realment convenia témer,
com un so estrident enmig de la nit o la idea d’un tornado, no la preocupaven.
(...)
Les coses que feien quan
estaven junts l’Emma no les explicava a en Bobby, ni tan sols a la Fàtima.
(...)
Aquelles històries eren secrets
que quedaven entre ells dos.
No té més, ni menys. Històries senzilles, ocultes, tristes o alegres, amb algun espetec d'ira i violència, mentre es va desgranant la vida de tots plegats. Com la de qualsevol de nosaltres.
El camí dels
esbarzers
Alba Dalmau
204 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada