Les desgràcies mai venen soles

Branques despullades
El Catllaràs.

Començo presentant el protagonista, que, casualitats de la vida, adquireix una actualitat indesitjable aquests dies que s'està tractant el tema de suposats abusos sexuals per part d'un conegut polític.

En el cas que ens ocupa, es tracta d'un professor universitari, però pràcticament tota la resta presenta un lamentable paral·lelisme.

Està bé de salut, té el cap clar. Per professió és, o ha estat, professor universitari. I l’estudi encara ocupa, de manera intermitent, el centre de la seva persona.

(...)

En el terreny del sexe, el seu temperament, per bé que intens, no ha estat mai apassionat. 

Malgrat el que he comentat, i suposadament comprovat, el professor no sembla tenir cap mena de problema en seguir exercint, fins que un dia, es topa amb l'antiga alumna, la que va agredir sexualment:

Continua ensenyant perquè li proporciona un mitjà de vida; també perquè l’ensenya a ser humil, li fa veure el seu lloc al món.

(...)

De sobte, un dissabte al matí, tot canvia. (...) quan els seus ull topen amb una figura prima davant seu entre la multitud. És la Soraya, no s’equivoca, amb dos nens al costat, dos nois. Porten paquets, venen de comprar.

I recorda. I coneixerem la història. O una part de la mateixa, la que ell troba convenient recordar:

L’endemà, a les quatre de la tarda, es presenta a casa d’ella. (...) No és violació, no ben bé, però en tot cas no és desitjat, no desitjat en absolut.

(...)

Li fa l’amor una vegada més, al llit de l’habitació  de la seva filla. 

Però la suposada immunitat, sortosament s'acaba. En el relata no s'aclareix si és que la noia decideix rebel·lar-se o potser la resta d'alumnes ho intueixen i investiguen... El cas és que:

Dimecres la classe va malament, divendres encara pitjor. L’assistència és mínima. (...) Tothom ho sap. 

(...)

Així és com comença.

Vull creure que qualsevol al seu lloc, abaixaria el cap compungit i se sentiria compromès i, en el millor dels casos, avergonyit i penedit.

Doncs no. El "nostre" professor, quan és cridat a l'ordre pels seus superiors, reacciona de manera prepotent i arrogant, fins i tot amb un punt de vanitat:

No està nerviós. Al contrari, se sent prou segur d’ell mateix. (...) Vanitat, pensa, la perillosa vanitat del jugador, vanitat i pretensions de superioritat.

(...)

Francament, el que em demanen no és una resposta sinó una confessió. Molt bé, doncs, no en penso fer cap.

(...)

Confessions, disculpes: per què aquesta set d’humiliació? (...) L’encerclen com caçadors que han acorralat una bèstia  estranya i no saben com matar-la.

Com que resulta expulsat, assenyalat i menyspreat, decideix marxar. La seva filla Lucy, fa anys que viu en una granja aïllada, equipada de manera natural i artesanal, i decideix anar-la a visitar:

La Lucy el porta a fer una volta per la casa. Li recorda que no ha de gastar aigua, que no contamini la fosa sèptica. Ell se sap la lliçó, però l’escolta aplicadament.

(...)

-No cal que estiguis per mi -li diu quan tornen a casa-. M’he portat llibres. Només necessito una taula i una cadira.

(...)

La seva filla, a qui en altres temps acompanyava a l’escola i a la classe de ballet, al cric i a la pista de patinatge, el treu d’excursió, li ensenya la vida, li ensenya aquest altre món poc familiar.

El que en principi s'havia plantejat com una visita de pocs dies, poc a poc s'ha anat convertint en una relació que ja tenien oblidada tots dos.

I se senten còmodes:

Fins ara només havia estat amb la seva filla períodes curts. Ara comparteix la casa, la vida d’ella.

(...)

Què voldria realment per a la Lucy? No que fos una nena per sempre, seva per sempre -certament, això no. (...) Llegeix fins passada la matinada, i tot i això encara no s’adorm.

(...)

De petita, la Lucy era una nena tranquil·la i retreta que sempre l’observava però, que ell sabés, mai no el jutjava.

Però l'entorn paradisíac es veu trencat per una tarda de violència extrema quan, tres homes, els ataquen a la granja:

És un risc posseir alguna cosa: un cotxe, un parell de sabates, un paquet de cigarrets. No n’hi ha prou, no hi ha prou cotxes, sabates, cigarrets. Massa gent, poques coses.

I la Lucy, calla, és evident que ha patit una agressió pitjor que la d'un robatori. Ell, l'observa, no vol acceptar la realitat, ella tampoc no li ho posa fàcil. Tot es complica:

S’adona que li tremolen lleugerament les mans. La Lucy té els braços plegats davant del pit. És perquè també tremola?

(...)

Els esdeveniments del dia abans l’han trasbalsat profundament. El tremolor, la feblesa, són només els primers símptomes i els més superficials del trasbals.

(...)

La vida, d’hora en hora, no és com abans. La casa sembla aliena, violada; estan contínuament en estat d’alerta, senten sorolls. 

La filla no reacciona com ell podia suposar. Es nega a marxar, defuig comentar com ha estat agredida. Calla, pateix i calla:

La Lucy no diu res, no expressa cap sentiment, no mostra cap interès en res del seu voltant.

(...)

Prefereix no donar la cara, i ell sap per què. Per culpa de la desgràcia. Per culpa de la vergonya.

(...)

Així passen els dies a la granja. (...) La Lucy no millora. S’està tota la nit desperta perquè diu que no pot dormir.

La Lucy es nega a deixar la granja, en David, que només s'havia endut quatre coses per passar uns dies, decideix tornar al que ha estat casa seva i que ara també li resulta hostil: 

Ja torna a ser a casa. No té cap sensació d’arribar a casa. (...) Les seves finances són un caos. 

(...)

No era un robatori ordinari. (...) No hi ha llum, el telèfon no funciona. 

(...)

Està massa inquiet per dormir.

El cap li bull. No acaba de decidir-se a prendre cap decisió:

Es manté en contacte amb la Lucy per telèfon.

(...)

-No penso avortar. (...) -Un nen d’aquells homes? -Sí. 

(...)

Una banda de tres. Tres pares en un. (...) A quina mena de nen pot donar vida una llavor com aquesta, una llavor introduïda en una dona no per amor sinó per odi. 

(...)

Objectivament, sóc una dona sola. No tinc germans. Tinc un pare, però viu molt lluny i en tot cas no té cap poder en els termes que aquí s’escauen.

 

Branques despullades
El Catllaràs

I concloc:

Torna a ser diumenge. (...) Un s’acostuma al fet que les coses siguin cada cop més dures, ja no el sorprèn que allò que era d’una duresa màxima encara pugui ser més dur.  

Desgràcia

J.M.Coetzee

Traducció: Dolors Udina

233 pàgines