Les gratituds

Hi ha una dita en castellà, molt encertada com gairebé totes les dites: "Es de bien nacido ser agradecido".

Personalment no tinc mai cap problema en agrair qualsevol servei o atenció. És molt fàcil, entenc, donar les gràcies; això no ens fa semblar més febles o inferiors, senzillament és quelcom tant natural com donar el bon dia o el que s'escaigui en entrar a qualsevol lloc. 

Aquest és el fons del tema de la lectura que ens ocupa, però en la forma, ens trobem amb la Michka, que a causa del seu delicat estat de salut, acaba de prendre la difícil decisió d'ingressar en una residència. Ens ho relata la Marie, una veïna que, a manca de familiars propers que se'n facin càrrec, s'ha prestat a ajudar-la en el que calgui:  

Intento recordar el dia que em vaig adonar que alguna cosa havia fet un tomb i que a partir d’aleshores el temps comptaria.

(...)

Va venir de cop. D’un dia per l’altre.

No dic que no hi hagués hagut indicis. (...) Es diu Michka. És una dona gran amb aspecte de noia. 

(...)

Vaig entrar a la sala i la vaig trobar allà, arrapada a la butaca com si se l’emportés el corrent.

M’hi vaig acostar i la vaig abraçar. 

La vaig envoltar amb els braços per ajudar-la a posar-se dreta.

(...)

Però a partir d’aquell dia, la Michka ja no va poder quedar-se sola. 

Plegades s'arriben a la primera entrevista amb la responsable de la residència:

Ha arribat el dia de la cita.

(...)

-Si no ho entès malament, senyora Seld, fins fa poques setmanes vostè era autònoma.

(...)

-Però avui ja no es pot quedar sola...

No tinc més paraules que definir com a dur el procés que segueix:

Ha donat els mobles, el llit, el vídeo, les cassoles i la torradora. S’ha quedat alguns llibres, els àlbums de fotos, una trentena de cartes i els papers que l’administració prohibeix llençar. Però en realitat, i ella ho sap, ha deixat anar les amarres.

(...)

Això és el que t’espera Michk’: passejades, becaines, berenarets, sortidetes, visitetes.

No tot serà impersonal a la residència. Allà coneixerà en Jéròme, un cuidador/logopeda que l'atendrà:

He trucat unes quantes vegades, però no m’ha sentit.

Està sola a l’habitació.

(...)

Quan els veig per primer cop, sempre busco la mateixa imatge, la de l’Abans. (...) M’agrada veure fotos seves quan miraven a la càmera sense tenir la més petita idea dels danys que havien de patir -o quan aquesta idea no era res més que pura teoria-. 

(...)

Entro a l’habitació. Sembla cansada, de seguida percebo que no té gaires ganes de col·laborar. 

M'estalviaré de recollir punt per punt, les diferents trobades entre el cuidador i la Michka. Només afegiré que mica en mica, s'estableix entre ambdós una relació curulla d'estimació i comprensió, sempre sota la mirada apartada, però no absent, de la Marie que en cap moment ha deixat de visitar i fer una escolta activa de les cabòries de la seva amiga:

Al cap d’uns quants dies, quan la vaig a veure me la trobo al mig de l’habitació, dreta, balancejant-se , amb una mà repenjada al bastó.

(...)

No para d’entrar gent, aquí, per portar l’esmorzar, les medecines, el berenar, la bugada, fer el llit, la neteja, saber com estàs, revisar d’això i d’allò, no paren, no paren, toc toc toc i au, ja els tens a dins, t’ho pots imaginar? I tu si no tens ganes de veure’ls no pots... desaparèixer.

(...)

Els dies que la Michka espera visita, es vesteix bé. 

-No m’agrada la nit.

-Que no dorms bé?

-És per culpa de les paraules, ja t’ho vaig dir.

-No ens hauríem de fer vells.

Molt encertades i precises les reflexions de la Marie. I és que, quan visites alguna persona resident o ingressada en un centre hospitalari, no pots evitar fixar-te en el que succeeix en l'entorn:

Quan vaig a veure la Michka, observo les residents. (...) Quan la Michk’  avança cap a mi amb pas insegur, mal equilibrat, m’agradaria estrènyer-la, insuflar-li part de la meva força, de la meva energia.

Però m’aturo abans d’abraçar-la. Per pudor, segurament. I per por de fer-li mal.

(...)

Fa una estona que estic asseguda al seu costat, unes ones minúscules li passen per la cara i hi llegeixo que es comença a adonar que hi soc.

I no puc deixar de recollir les anotacions que en Jéròme recull referents a l'evolució de la Michka:

En poques setmanes l’elocució se li ha tornat més lenta, més sinuosa. (...) Cal lluitar. Paraula a paraula. Pas a pas. No cedir. Ni una síl·laba, ni una consonant. Sense el llenguatge, què ens queda?

(...)

Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l’absència, amb els records desapareguts.(...)

I amb la por de morir.

(...)

Miro els meus vells, tenen setanta, vuitanta, noranta anys.

(...)

Els vells són com els nens, no se’ls pot amagar res. 

Hi ha més, molt més, la Michka, té un pla que de sortir-li bé serà definitiu, però si us vaga llegir el llibre ja ho descobrireu tot.

Jo, per acabar, no me'n puc estar d'afegir un llarg recull que m'ha copsat de manera especial:

Envellir és aprendre a perdre.

(...)

Un dia deixar de poder córrer, caminar, inclinar-se, ajupir-se, aixecar-se, allargar, doblegar, girar, cap a un costat, cap a l’altre, ni endavant, ni endarrere, ni al matí, ni al vespre, ni mai. No parar d’adaptar-se.

Perdre la memòria, perdre els punts de referència, perdre les paraules.

(...)

Ressituar-se.

Reorganitzar-se.

Passar sense.

Fer cas omís.

Ja no tenir res a perdre.

Comença per coses petites i després s’accelera.

Gràcies per haver-me acompanyat fins aquí. 

A Sabadell
Detall a la façana

  

 

 

Les gratituds

Delphine de Vigan

Traducció de Jordi Martin Lloret

153 pàgines