Sense Futur

Pels entorns de la Serra del Boumort
Octubre 2024

El títol que en Cabré ha triat per aquest llibre em sembla un xic trist i nostàlgic. El fet natural i positiu de fer anys només implica que el futur ja és més que present i que cal estar-ne satisfet de la bona feina feta que anem deixant enrere.

Ja ho sé, és una visió optimista, però és la que m'importa, i, com diu ell mateix, jo també toco de peus a terra.

Li deixo la paraula:

Soc un ancià, un vell que ha tingut la sort d’arribar als vuitanta-nou anys sense gaires entrebancs laborals, ni de salut.

Certament, els primers temps de la pandèmia vàrem ser molts que segurament pensàvem que aquella era la darrera etapa que vivíem, i això, malauradament sense tenir en compte l'edat.

Sortosament, poc a poc ens vàrem anar relaxant i vàrem confiar en què tot plegat, fins i tot, podria tenir quelcom de positiu:

M’adono que per omplir el meu temps, a part de llegir, només em queda el recurs de tornar a l’ordinador per recollir part del que recordo d’allò que ha passat, que he llegit; aspectes de la gent que he conegut, de les situacions que m’han impressionat i que he espiat més que no pas viscut. Si no tinc futur, bé puc recordar el passat!

(...)

Ignoràvem que la pandèmia ho trastocaria tot, tal com ja ha fet amb tantes altres coses que no tenim cap altre remei que enyorar...

I, deixant de banda la pandèmia el "cerronyavirus" com l'anomena ell, segueixo afegint un recull de les seves reflexions:

Vaig escriure “pantalons curts” a raig, un text que acabava, precisament, quan vaig començar a portar-ne de llargs.

(...)

Ara, als meus vuitanta-nou anys, entro de ple en el to fúnebre que han de tenir tots els records d’aquells temps. 

(...)

El control dels esfínters és un tema que cada dia em preocupa més.

D'una manera que considero encertada, l'Ajuntament ha ofert una sèrie de recursos, que en el cas del nostre admirat Cabré, sembla que té algun problema per adaptar-se:

Curiosament, el nostre Ajuntament, (...) ha pres nota del grau d’envelliment que ens afecta i aquests últims dies de desembre ens ha enviat una carta per oferir-nos la teleassistència municipal.

(...)

L’endemà em vaig adonar que, no és que em fes molta nosa, però per falta de costum aquell penjoll m’incomodava una mica.

(...)

Desitjo de cor no haver-la d’utilitzar i que, si fos així, la sotragada sigui tan forta i definitiva que ni el combregar hi sigui a temps. Si més no en el meu cas, és clar!

I segueix alternant les cabòries actuals amb els records antics:

Els agents literaris! Qui de nosaltres n’havia sentit parlar quan em vaig iniciar en aquest ofici, a finals dels anys cinquanta, principis dels seixanta?

(...)

L’aparició de qualsevol nou llibre que publico em produeix una emoció semblant a la que vaig sentir la primera vegada, l’any 1962.

(...)

De molt petit, en aquell món tan sòrdid en què, fora d’anar a missa, ho teníem tot prohibit, el meu pare em parlava amb un punt d’orgull de les traduccions, un aspecte que, segons ell, distingia la cultura catalana en els escassos moments que disposava de certa normalitat.

A mesura que la suma d'anys augmenta, tenim tendència a enyorar aquelles lloances o aquelles expressions d'orgull dels nostres parents:

Encara em sona aquell “estic orgullós de tu!” que em va dir el meu pare en veu baixa quan ja el tenia mig vestit. De la mateixa manera que em ressona aquell: “La dinyo, Joaquim, la dinyo!” que va estar a punt de fer-me somriure poques hores abans que morís.

Una mirada al que va ser la tragèdia del que es va donar per dir "Guerra Civil" i tot el que ha comportat al llarg de tants anys:

Amb la derrota a la guerra civil, es restableix certa aparent normalitat escolar. (...) Moltes de les activitats que es van fer per recuperar vivències d’abans de la guerra i l’ensenyament del català es van iniciar entre els sardanistes. 

(...)

Tots dos sabem que van ser els militars i els feixistes els qui van provocar aquella guerra quan es van aixecar contra el govern legalment constituït, però ella no pot deixar de recordar que el seu pare, que tenia uns problemes de salut que l’haurien pogut eximir d’anar al front, no els va voler al·legar per solidaritat amb els altres. (...) Així va ser un dels que, després de travessar la frontera a peu i de jeure dies i dies a la sorra, va morir de fred, de gana i de malaltia uns gèlids dies de març del trenta-nou, quan bona part de les personalitats que recordem i honorem la passava en cotxe.(...) fins que al cap dels anys van poder tornar i dir “Ja soc aquí!”... 

Coincidim en el que ens suposa l'aprovació de la llei de l'eutanàsia: 

Avui, per sort, els diaris ens fan saber que s’ha aprovat la llei de l’eutanàsia. (...) Temo que, d’entrada, només hi tindran dret aquells malalts que pateixin molt, tant, que res no pugui atenuar el dolor.

(...)

És una decisió que s’ha de pensar a fons i a consciència. 

(...)

Hauria de deixar escrit en algun lloc que el meu epitafi fos ben poc solemne, una cosa com ara: “Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”. 

I què millor que acabar amb un missatge carregat d'un optimisme moderat:

I la vida continua encara que sigui a empentes i rodolons.

(...)

Soc massa vell per imaginar que participo en una d’aquestes aventures i em quedaré aquí fins a la mort, car estic ben disposat a passar les pandèmies que encara em poden caure al damunt. I, llavors, que em cremin un cop hagin ben comprovat que ja no soc d’aquest món, però que se n’assegurin bé, abans!

Perquè no ho oblidem, ens repeteix que...:

Avui, 24 d ‘agost de 2021, he complert vuitanta-nou anys. 

I us deixo aquest enllaç d'una entrevista entranyable i aclaridora al programa Més 324 

que, de ben segur, us agradarà.

 

 

  

Sense Futur

Entre llibres i rutines

Joaquim Carbó

353 pàgines