Els desorientats

Una trucada inesperada, una noticia luctuosa, una demanda, tot això i més és el que acaba de rebre na Adam que fa més de vint-i-cinc anys que viu lluny, molt lluny física i emocionalment d'aquests antics amics. 

Ara sembla que tot s'hagi conjurat per impel·lir-lo a retornar a les exèquies del que va ser el seu amic. Però serà un simple tràmit, un donar-li l'adeu i retornar al seu exili:

“No estic segur que s’hagi de perdonar el qui moren. (...) La impunitat, des del meu punt de vista, és tan perversa com la injustícia; en realitat són les dues cares de la mateixa moneda.”

(...)

He vingut a veure el fantasma d’un amic i jo mateix ja sóc un fantasma”

Molt aviat tot el farà témer que no es tractarà només d'un senzill tràmit:

“La Tania ja va de dol. En Mourad reposa tranquil·lament sota uns llençols sense cap arruga, amb cotó fluix als narius.

(...)

La mort ens ha separat abans d’haver pogut reconciliar-nos. (...) En Mourad, al final, ha sentit necessitat de veure’m;" jo m’he afanyat a venir; ell s’ha afanyat a morir-se”.

Trobar allotjament no sembla que sigui una tasca difícil. Hi ha una amiga, un lloc quasi solitari fora de temporada, uns records...:

-Vaig arribar ahir. Tindràs una habitació?

(...)

Quan el taxi va enfilar el caminet arbrat que duia fins a l’hotel, la Semiramis ja l’esperava al costat de la reixa oberta.

(...)

Necessito creure que hi he vingut a estar un període indeterminat, que no tinc dates ni obligacions a l’horitzó, i que em quedaré en aquesta habitació, en aquesta fonda de muntanya, tot el temps que calgui.

I els records flueixen sense aturador:

Quan vaig conèixer en Mourad a la universitat, el que em va fascinar és que semblava que ja hagués viscut molt.

(...)

Vaig conèixer en Mourad quan ell tenia dinou anys i la consideració que li tenia la seva mare podia semblar una manifestació de modernitat.

Entre les diferents boires del passat, també hi apareix la dona que ara regenta l'hotelet, la seva dispesera, algú amb qui semblava tenir una relació pendent. Algú que ara està molt propera, suau, delicada, complaent...:

Quan l’Adam va tornar del bany, els llums estaven apagats, però a l’habitació hi havia la claror que venia de fora. 

(...)

Un cop a la seva habitació, l’Adam igualment va tenir la temptació de trucar a la seva companya. No pas per parlar-li de l’última nit, cosa que realment hauria estat de molt mal gust, sinó perquè tenia el costum de trucar-li cada matí i no tenia cap raó per no fer-ho aquell dia.

(...)

Al matí, els dos amants van tornar a seure a la galeria, com el dia abans.

Però no oblida el per què ha vingut, i, tot i que a contracor, decideix complir....

Cap a dos quarts de deu l’Adam va arribar al domicili del difunt.

(...)

Encara hi havia una bona trentena de persones.

I de fons els records, la guerra, sempre la guerra i les lluites clandestines:

En aquella època de la nostra vida, trobàvem indiscutible que la guerra d’Espanya, malgrat les iniquitats que s’hi havia comès, era l’exemple paradigmàtic del conflicte amb una causa de de debò. 

(...)

No crec que tots estiguéssim disposats a morir per una bona causa, ni tan sols a divuit anys.

(...)

Al principi hi havia la guerra, la inseguretat, els franctiradors amagats, la por dels segrestos, i quan van venir moments més tranquils era jo que estava molt enfeinat. 

I de manera indefectible, associat a la lluita clandestina el dolor de la derrota:

Pertanyo a un poble vençut, a una civilització vençuda. (...) A Europa, i tant que ho sento.

(...)

La majoria d’homes travessen la vida, del bressol a la tomba, sense aturar-se mai a preguntar-se on va el món ni què ens reserva el futur.

(...)

L’endemà de la Segona Guerra Mundial, Occident va descobrir l’horror dels camps, l’horror de l’antisemitisme, mentre que als ulls dels àrabs els jueus no apareixien com uns civils desarmats, humiliats, demacrats, sinó com un exèrcit d’invasió, ben equipat, ben organitzat i terriblement eficaç.

I entre les anades i vingudes, va prenent cos una trobada entre antics companys, amics?. Es fa difícil de saber en què consistirà aquesta trobada: Una reconciliació? Una reunió de nostàlgics? Una necessitat d'ajustar comptes?:

La reunió d’amics començava a prendre forma i molt més aviat del que s’esperava.

(...)

De cop acabava d’entendre que aquella trobada amb el germà del meu amic no seria una simple recuperació del contacte, sinó una autèntica trobada per passar comptes.

(...)

D’ençà que he tornat al país, m’esforço a recuperar els lligams, no a passar comptes.

(...)

Et penses que podràs reunir els teus amics d’abans com si no hagués passat un quart de segle? Espero que no t’equivoquis. (...) Jo, ara, a la meva petita escala, tinc simplement l’ambició de reunir els amics d’abans i que tots junts puguem tenir una conversa educada i instructiva. És demanar massa?

(...)

En aparença, he vingut a refer els lligams amb el país de la meva joventut, però el país ni el miro, només busco els rastres de quan era jove. 

Soc conscient que només he fet un recull minso del què ofereix el relat: Les contínues anades i vingudes de l'enyorat pensament del protagonista, Adam, els dubtes, les preguntes sense resposta...

Tot forma part dels records de qualsevol i l'autor ens els relata de manera vívida, gairebé a flor de pell.

I fins aquí, només afegiré un llarg recull que, potser, pot resultar un bon resum de tot plegat, de la desmemoria o la memòria, del perdó o la rancúnia, de totes les guerres, de qualsevol època:

"Que aquelles persones dispersades per la guerra i per les coses de la vida, que ara vivien en quatre continents diferents, que es movien en diverses esferes professionals, polítiques o espirituals, i que no es trobaven des de feia un quart de segle, s’haguessin mostrat, totes, disposades a convergir així, per una simple indicació seva, en aquell hotel de muntanya, a posteriori pot semblar comprensible, però en el moment que va escriure les cartes no s’ho esperava."

 

 

Corbera de l'Ebre
Març 2013

 

 

 

Els desorientats

Amin Maalouf

Traducció: Anna Casassas