M'ha semblat adient recollir una part dels comentaris que es troben a la Contraportada, pel que tenen d'aclaridors en referència a l'autor del llibre:
Francesc Grau i Viader
(Calella , 1920-1997) tenia disset anys quan es va incorporar a l’Exèrcit de la
República, en l’anomenada Quinta del Biberó. (...) L’1 de gener de 1939 va caure presoner de les tropes
franquistes i va passar pels camps de concentració de Logronyo i de Miranda.
La
literatura i la llengua, però, sempre el van apassionar, i a partir del 1970 va
poder dedicar-s’hi de ple: professor de català, col·laborador de les revistes
“El Pont i L’Avenç”, cofundador de la revista “La Tralla”
 |
| A Sabadell |
A mode de memòries, coneixem el relat d'un dels molts joves que van estar cridats a defensar un pont que es considerava punt clau per evitar que les tropes rebels poguessin avançar.
Amb posterioritat, hem conegut que possiblement, quan varen ser enviats allà no hi havia cap esperança que el seu sacrifici servís per quelcom més que per donar temps a abandonar el país als responsables polítics.
I dic possiblement, perquè de cap manera no puc conèixer amb certesa el que tot sembla indicar que va ser la realitat.
Alguns joves varen aconseguir salvar la vida, però van patir la duresa dels camps de concentració franquistes.
L'autor va tornar, anys més tard al lloc que havia estat el malson per a ell i per a un nombrós grup de joves:
Vaig donar la volta a la
fàbrica per un senderol que hi ha entre la via de Bilbao i les restes d’una
antiga paret. (...) Em vaig asseure a la vetusta paret que abans feia de tanca
al camp de concentració. Aquesta vegada cap sentinella no m’amenaçà amb
engegar-me un tret ni la fuetada del vit de bou que masegà les costelles.
(...)
Els anys no havien passat en
va i ja no existien el camp de concentració ni les filferrades ni els presoners.
I des de l'hostilitat del lloc, recorda, rememora... ens explica:
D’ençà que havia estat romput
el front, en una ofensiva iniciada per l’adversari dos dies abans de Nadal, ens
debatíem en contínua retirada.
(...)
Els qui havíem reeixit a
salvar la vida sabíem que darrere aquell atac en vindrien un altre i un
altre...
(...)
En el precís moment de caure
presoners ens havien obligat a treure’ns l’uniforme i les sabates i canviar-ho
pel que els nostres adversaris portaven posat, roba vella i sabates
atrotinades.
Tancats en vagons insalubres, en condicions brutals cap un destí incert:
El viatge s’allargà més del
que podíem pensar. (...) Dues o tres vegades, durant el trajecte, la màquina
fou separada dels vagons i tornada a enganxar unes hores més tard. (...) Es pot
dir que durant el trajecte mai no ens van faltar les persones disposades a
donar-nos alguna cosa per rosegar, sobretot remolatxa, i a omplir-nos les
cantimplores a la font que hi solia haver en cada estació on el comboi feia
parada.
(...)
Havíem romàs, exactament,
quatre dies i mig tancats al vagó.
A mesura que el viatge s'allargava, s'incorporaven nous presoners:
El nombre de captius era més
crescut cada vegada. (...) es pot dir que els homes de mitja Espanya, hagueren
de sofrir la vexació dels camps de concentració i batallons de treballadors.
(...)
Mentrestant es procedia a la
creació de nous camps de concentració i s’ampliaven els ja existents.
No només les condicions de treball eren inhumanes, també ho era el tracte:
Les dues coses que més
neguitosos ens feien estar -els interrogatoris i la vara- els dies de festa ens
deixaven tranquils.
I un nou trasllat, i un nou infern de viatge, aquest cop a peu:
Els seixanta quilòmetres que
ens separaven de Miranda de Ebro foren recorreguts amb una rapidesa que va
sorprendre’ns. (...) Un sergent, amb les llistes en una mà i una tralla de
genet a l’altra, comprovava si el nombre de presoners acabats d’entrar
coincidia amb el que figurava a la relació.
(...)
Compartíem la barraca més de
quatre-cents homes embrutits per fora i per dins.
(...)
El fet de morir assassinat no era
gaire més important que morir de gana, de malaltia o apallissat.
 |
| A Sabadell |
La propaganda feixista ha creat una gran aversió contra els enemics de la pàtria, que som nosaltres, i és probable que la sensació de vençut es manifesti més viva a fora que no pas ací dins mateix.
(...)
Els camps de concentració
franquistes van ser construïts el 1936 per recloure-hi els presoners de guerra
republicans.
(...)
No podem passar per alt la data final d’escriptura, pocs mesos
després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer.
Rua de captius
Francesc Grau i
Viader
190 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada