Los llocs potser no necessiten
la gent per ser, per existir. (...) Lo cos és un lloc que també compartim
malgrat les seues fronteres visibles ben delimitades, que sovint tanquem amb
pany i clau per por de no saber com conviure amb la casa-lloc que també som per
als altres. Lo cos ens identifica, tant si volem com si no.
La Roser, l'autora, ens parla del seu lloc estimat: del Priorat.
Potser no és "Lo mig del món" de la mateixa manera que passejar per la riba del petit Ripoll a Sabadell tampoc no ho és, però el més important no és pas que ho creiem, sinó que ens hi sentim identificats amb els llocs que formen part de la nostra vida, ja sigui propers o llunyans, quotidians o efímers.
Mentre els gaudim, els trepitgem o ens encantem absorbint-los amb la mirada, segur que ens fan sentir afortunats i únics.
I és que certament:
Hi ha camins fressats que no
duen enlloc. Però són fressats perquè una gernació els empra, perquè són
fressats i sembla que sí, que van allà on sembla que van. Però és fals. (...)
No, no tots los camins van a Roma. Alguns no van enlloc.
I en un moment en què l'aigua ha causat un gran desastre a la terra veïna, sembla molt oportuna la reflexió de la Roser:
Amigues o no, totes les aigües
no són iguals, com no ho és l’aire ni la
claror del sol.
(...)
¿De qui és l’aigua escassa que
encara cau del cel? ¿I la que baixa riu avall? (...) Llavors aquell enyor del
riu creix i es transmuta en indignació, la indignació en ràbia, i la impotència
aguaita a tocar.
L’aigua és vida, lo riu és
vida. (...) Però l’aigua mos la furten i el foc ja ho socarrima tot.
Al dolor de viure exiliat, allunyat dels llocs estimats per qüestions polítiques, a més de la duresa de perdre el contacte amb família i amics, cal afegir la pèrdua del paisatge estimat:
¿Qui s’arrapa a qui?¿L’exili a
tu o tu a l’exili? (...) Perquè mentre tu no hi ets, res no s’atura, ni el teu
ser-hi en aquell món, des de fora estant.
(...)
Quan vius allò que no vols viure, que no has triat, la temptació de no servar-ne cap record és forta.
(...)
La memòria, però és tossuda i mai no para quieta. (...) Perdre la memòria és ser estranger i exiliat d’un mateix.
M'han fascinat les descripcions dels diferents paisatges o fenòmens meteorològics. Poesia pura:
La mar i el cel, que dormen
junts, encara no s’han separat aquest matí.
(...)
Aquest matí el cel estava ben
blau, però uns torralls blanquíssims, de cotó fluix, n’ocupaven un bocí de la
banda del Montalt.
(...)
Hi ha boires que fan errar
camins i de la fugida salvadora te poden dur a la mort.
(...)
Lo vent mai no bufa a gust de
tothom, ni hi plou pluja, ni hi lluu el sol. (...) Amb lo vent la relació
sempre és complicada, una barreja apassionada, això sí, d’amor i d’odi, que
desassossega i fa trempar
(...)
Hi ha vents que segons on
bufen són faedors d’artistes genials, reconeguts i celebrats.
Podeu comptar que n'hi ha més, molt més, però jo ho deixo aquí, amb un recull que ens parla de la memòria i també de les diferències entre soledat i solitud. Gaudiu-n'hi:
La memòria com un tresor i com
un llast. La memòria com una presència i una absència, perquè no és només allò
que recordes, és allò que has oblidat però que hi és , deixant espai i
ocupant-lo alhora. (...) La memòria no és només tenir records d’abans fa molt,
o de just fa un instant.
(...)
Soledat i solitud no en són
sinònims. La primera és imposada i la segona és una tria.
(...)
La soledat, aspriva (Terreny
inaccessible, precipici) o en companyia, me fa mal, m’esmussa tota jo.
(...)
La solitud, en canvi, convoca
vagarejos poc o molt productius, però sempre estimulants.
Però habitar-lo és una altra cosa, i qui l’habita prou que ho sap.
Lo mig del mon
Roser Vernet
161 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada