Sola

Grafit a Sabadell

Coneixerem la història de la Mei. Està casada, però fa massa temps que semblen haver perdut la il·lusió.

Quan la coneixem, amb quaranta anys a més l'acaben d'acomiadar de la feina i ha pres una difícil decisió: tancar-se en total solitud, a l'antiga casa on va néixer, i a  més de reflexionar i allunyar-se de tots els problemes que l'assalten, tractarà d'escriure una novel·la, o potser hauríem de dir "LA novel·la" que fa molts anys li està rondant pel cap. 

La coneixem 185 dies abans de... (Ho sabrem al final). El seu primer pensament, la primera afirmació, no pot ser més contundent:

Jo aquí he vingut a estar sola.

I a partir d'aquí, anirem descobrint pràcticament el seu dia a dia i l'evolució del que ha estat la seva obstinada resolució:

Quan m’he despertat, no sabia on era.

(...)

La casa, com la butaca, sembla una altra sense la capa de pell morta que la cobria. Me l’he fet meva. 

(...)

Ara que no tinc mai pressa, em preparo uns esmorzars formidables. 

Però, la petita societat que l'envolta permetrà que es mantingui sola?. La vida (i la mort) continuen de manera implacable i hi ha notícies que caldrà afrontar i decisions que caldrà prendre:

A les set m’han despertat els cops a la porta. M’he desvetllat a l’acte esverada. (...) He obert i m’he trobat al Manel.

(...)

Ha passat una cosa Remei. Des d’ahir a primera hora que et busquem. El teu home és mort.

(...)

Que no se m’acosti ningú. (...) Jo persisteixo en el meu silenci. Tindria massa coses a dir, o massa poques.

I un cop passat el tràngol, la seva vida sola continua. O això intenta:

Celebrar el solstici fent-ho petar tot, cremar-ho tot. Arranar el terreny i començar de zero. Potser jo també hauria d’haver fet una foguera.

(...)

M’acabo d’asseure a l’ordinador amb la tassa fumejant. Tinc un parell d’idees que m’agraden, els hi he estat donant voltes a mitjanit, quan m’he despertat i no em podia adormir. Avui vaig bé. 

Sembla que la inspiració s'entesta a no arribar-hi. I ella, tota sola, (no ho oblidem) es desespera:

I de tant en tant un te fred, una llesca de pa amb mel; sortir fins a la figuera, a pèl, i deixar que el bosc em vegi; palpar les figues toves, llàgrimes negres de balena. 

(...)

Fa dies que no plou. I la calor a totes hores. (...) Matí de rituals. El te, la mel, la novel·la, la bufanda. 

(...)

Diuen que va bé llegir en veu alta el que s’escriu. Per què no provar-ho.

(...)

Tretze dies escrivint a totes hores. No em fa por la pàgina en blanc, em fa més por la pàgina escrita, imperfecta, imperfectible. 

Finalment, després de molts moments i problemes que no he recollit, el llibre el pot donar acabat, si  no és que ara es qüestiona la raó de tot plegat:

Escriure. Quina estupidesa. Què vull demostrar? A qui? A mi, al Guim, a la mare, al Carles, als malparits de l’editorial? Al món? ¿O es tracta de perdurar amb un llibret? Hilarant! Merda de novel·leta. La meva llegenda és una altra cosa. Quina lucidesa, de cop i volta.

I...:

La tiro sencera al foc. Els fulls cremen amb desfici. 

Grafit a Sabadell

Algun cop us heu preguntat pel per què de la vida?:

L’any que ve, l’any passat, els anys, la vida.

I ja arribo al final, ha estat una bona lectura que si us animeu a llegir-la no us deixarà indiferents. Un final vibrant, roent, abassegador.

Qui és Carlota Gurt? Si cliqueu aquí us conduireu a una interessant entrevista amb en Xavier Grasset

 

 

Sola

Carlota Gurt

381 pàgines