Demian

He llegit en algunes cròniques, que hi ha molt d'autobiografia en el referent al protagonista principal. No puc afirmar ni desmentir de cap manera aquest aspecte.

En Hermann Hesse, va escriure Demian al llarg de la Primera Guerra Mundial i va ser publicada el 1919, un cop conclosa la guerra. 

Molt se n'ha parlat de la profunda crisi existencial de l'autor al llarg d'aquesta època i certament, el seu protagonista, en Emili , és un clar reflex d'aquest neguit.

Grafit a Sabadell

Possiblement resultarà innecessari per a la majoria, però crec que no està pas sobrer dedicar un breu espai a destacar alguns trets de la biografia de'n Hermann Hesse: (02/07/1877-09/08/1962). 

Va ser un escriptor, poeta i pintor alemany que el 1924 es va nacionalitzar suïs i que el 1946 va obtenir el Premi Nobel de Literatura.

Entenc que viure un conflicte bèl·lic com va ser la Primera Guerra mundial havia d'influenciar en el desenvolupament del seu caràcter.

En un primer moment es va presentar voluntari, però per problemes de salut va ser declarat inútil pel combat.

Diferents contratemps i successos luctuosos en el sí de la seva família el van dur a precisar atenció psicoterapèutica que segons és de suposar, el van trasbalsar i marcar profundament.

I ara ja, li cedeixo la veu a l'Emil Sinclair, el protagonista de la novel·la:

Per explicar la meva història em cal partir molt del principi. Si em fos possible, hauria de retrocedir encara molt més, fins als anys primers de la meva infància i, passant-hi encarta per damunt, dins la llunyania dels meus orígens.

(...)

Començo la meva història amb una experiència de l’època en què jo tenia deu anys i anava a l’Escola Llatina de la nostra petita ciutat.

(...)

El meu pecat no era això o allò altre, el meu pecat era que havia donat la mà al dimoni.

L'Emil somnia molt, no aclareix si ho fa adormir o despert, sigui com sigui, els seus somnis mai no són tranquil·litzadors: 

Les coses que vivia en aquests somnis i les que vivia en realitat no puc separar-les ja amb precisió des de fa molt temps.

(...)

És difícil d’entendre, però és així. De cop i volta, em vaig trobar deslliurat d’unes xarxes diabòliques. 

(...)

Amb tot, les coses no estaven en ordre.

I faig un recull del que és el sentir del protagonista.

Els primers anys de vida:

Si vols aconseguir alguna cosa d’algú i de cop i volta el mires molt fixament als ulls, i ell no s’inquieta, ja pots plegar! No en trauràs res, mai!.

(...)

No era dins l’Església que jo estava disposat a ser admès, sinó en quelcom de ben diferent, en un ordre del pensament i de la personalitat que havia d’existir d’una manera o una altra damunt la terra.

L'adolescència: 

Ara, havia fet un canvi total. (...) La gràcia de l’infant havia desaparegut del tot. (...) A l’escola, podia viure dels coneixements acumulats a casa meva.

(...)

Com més solitari i diferent em sentia enmig dels meus nous companys, menys me’n podia desfer.

(...)

Durant un temps, la pintura va acompanyar tots els meus pensaments i compartí la meva vida. 

Tot caminant, un vespre se sent atret pel so d'òrgan que s'escola rere les portes d'una església tancada. No trigarà gaire a fer amistat amb l'organista:

Però el més important que vaig aprendre amb ell fou donar un pas més en el camí cap a mi mateix.

(...)

Algunes vegades, després que els sons de l’orgue s’havien extingit, romaníem encara una estona asseguts a l’església.

Hi viu una mena de confusió en què en els dibuixos que crea sempre acaba veient una cara que l'inquieta:

Em vaig sentir travessat per un astorament salvatge en descobrir que la imatge somniada viva damunt la terra. (...) On? I era la mare de Demian.

(...)

Aquella era, doncs, la nova imatge amb què se’m mostrava el meu destí; ja no era rígida i desoladora, sinó madura i sensual!

(...)

De tant en tant em sentia insatisfet i turmentat pels desigs.

(...)

El meu amor per la Senyora Eva em semblava el contingut únic de la meva vida. Però cada dia tenia un aspecte diferent.

I el turmentat protagonista, escriptor, dibuixant i pintor, arriba al final del seu relat i amb ell el final del llibre.

Inquietant, diferent, confús..., però interessant:

Arribo a la fi. Les coses van seguir el seu camí indeturable. Aviat vingué la guerra. (...) I tots els homes eren com agermanats. Parlaven de la pàtria i de l’honor.

(...)

Gairebé havíem arribat a l’hivern quan vaig anar al front.

(...)

Em van trobar vora l’àlber, cobert de terra i amb moltes ferides. 

(...)

L’embenat em feia mal. Tot el que, des d’aleshores, m’esdevingué, em va fer mal. 

 

 

Demian: 

Història de la joventut d'Emil Sinclair 

Hermann Hesse

Traducció de: Feliu Formosa

187 pàgines