Una ombra blanca

Grafit a Sabadell

La Bàrbara Simpson, una soprano famosa amb consideració de diva, ha patit un desmai enmig d'una representació, el teatre ha quedat en silenci, corprès; els músics resten desorientats, els col·laboradors més propers es mouen esverats sense resoldre res,  l'esglai i la confusió s'apodera de tots...

I més tard, un cop superat aquest primer moment de confusió, la retrobarem a l'hospital: Ha patit un infart del que l'han recuperada, però mentre ha estat sense sentit, ella assegura haver viscut una experiència propera a la mort. I contràriament al que es podria suposar, no hi va sentir por ni angoixa, només una calma i serenor que l'han omplert.

Ara el consell mèdic és reposar i recuperar-se, però les preguntes segueixen voltant al seu cap i veurem si arriba a ser capaç de resoldre-les.

Quan comença el relat, la trobem tractant de resoldre el seu futur més pròxim: 

Els metges li havien exigit  que fes un parèntesi llarg, no fos cas que la sort que havia tingut se n’anés en orris. Havia estat entre la vida i la mort.

(...)

Al Presbyterian Hospital van donar d’alta Barbara Simpson quasi un mes després d’haver-hi entrat. Va passar la convalescència a Long Island.

(...)

Va ser el seu metge, el que sempre l’atenia amb tot afecte -que la diva confiés en ell l’afalagava moltíssim-, l’encarregat de dir-li que si volia que la recuperació fos ràpida era imprescindible que fes bondat.

(...)

Havia de fer repòs i integrar gradualment l’exercici físic. 

Acorda contractar a Rose Barnes, perquè a més de ser la persona de confiança en què derivar totes les qüestions laborals pendents, li faci de secretària/biògrafa de les seves memòries:

Vaig traslladar-me, doncs, del meu petit apartament del Soho, que no arribava a trenta metres quadrats, a la torre de més de mil de Barbara Simpson i vaig ocupar una de les habitacions de convidats. 

(...)

Barbara Simpson i jo mateixa, Rose Barnes, en funcions d’acompanyant, biògrafa i secretària, vam agafar un vol a l’aeroport  Kennedy, a principis de setembre del 2005, amb destinació a Barcelona.

I, amb la col·laboració de Rose Barnes, inicia el redactat del que seran quelcom més que les seves memòries:

Des de nena, des que havien succeït els fets que li canviaren la vida, no suportava la foscor.

(...)

-Quan sigui capaç d’analitzar tot el que va passar se sentirà molt millor.

(...)

Barbara em va explicar que va venir al món la tarda del 6 de juliol de 1960.

(...)

Durant els primers mesos de Barb, Margaret cantava amb la seva filla penjada a l’esquena o a coll.

(...)

La vida nòmada dels pares no havia permès que Barbara anés a escola. Havia estat la mare la que li havia ensenyat les beceroles en un llibre que encara guardava. 

I potser de manera inesperada, o volgudament, al mateix temps que reviu el que va ser una pèrdua dolorosa, apareix un episodi que la va marcar de manera profunda i del qual mai abans no n'havia parlat:

Quan Mike li digué que la mare havia mort, Barbara es nega a admetre-ho. No era veritat. El pare l’enganyava. (...) Creure això la consolava.

(...)

Barbara va passar els dies que encara vingueren a casa dels avis desitjant amb totes les seves forces quedar-se sola per poder tornar a entrar a l’habitació de la mare.

(...)

Barbara reconstruí la seva arribada a Fosclluc amb records personals i detalls que Pandora Brunellesky li explicà temps després.

(...)

Aquella nit, la sisena, fou la darrera que jo vaig passar a Fosclluc. Quan el monstre va entrar no em va despertar.

Però la Barbara, Baba a partir d'ara, ha desaparegut:

Hi havia qui pensava en la possibilitat que la se n’hagués endut un pedòfil o un pervertit. 

(...)

Em bastà consultar les hemeroteques dels principals diaris per constatar que la desaparició de na Baba ocupà força espai a la premsa de l’illa.

(...)

La desaparició de na Baba havia generat una expectació enorme, segons també em va insistir el comissari. (...) El fet de ser estrangera, i més del Estats Units (...) encara ajudava menys a la imatge d’una Mallorca com a illa de la meravellosa calma.

I així, després de diverses indagacions que m'estalvio d'enumerar, gairebé arribem al final del relat.

El dia que feia cinc de la desaparició de na Baba, dimecres, 23 de juliol molt dematí, en Tià va tornar a baixar al poble. Tothom el va veure. (...) En Tià li va contar que havia trobat na Baba al capvespre del dia abans, tard.

(...)

Na Baba no parlava ni tan sols amb el seu pare, al qual evitava mirar. 

Ja podeu suposar que la Barbara, en el seu darrer viatge, diríem que a les estrelles, va trobar el consol que feia molts anys anava cercant, algun cop, fins i tot de manera intuïtiva:

Barbara Simpson i jo mateixa, Rose Barnes, en funcions d’acompanyant, biògrafa i secretària, vam agafar un vol a l’aeroport  Kennedy, a principis de setembre del 2005, amb destinació a Barcelona. 

(...)

Barbara se sentia alleujada. Havia trobat una solució contemporitzadora. (...) La missió que ens havia portat a Mallorca havia estat complida. 

Em preguntava si aquesta vegada el trànsit cap a la llum, cap a l’Arc de Sant Martí -havia estat l’últim que m’havia dit- havia estat tranquil.

(...)

Les religions han mirat de donar resposta a les preguntes dels humans des que les vam plantejar precisament per a obtenir respostes. (...) Freud assegurava que no som capaços d’acceptar la nostra anihilació i per això inventem la transcendència, la creença en el més enllà. 

 

Una ombra blanca

Carme Riera

318 pàgines