Els blancs

Grafit a Sabadell

Catorze relats breus en els que el denominador comú, és la relació sempre desigual entre els blancs i els negres.

Una dada a tenir en compte és sense dubte la de la publicació d'aquest llibre l'any 1934.

I ara ja només em resta compartir un tastet:

A casa:

En tornar a casa, en Roy torna a fer-se conscient del seu color de pell:

En Roy feia set o vuit anys que havia marxat, per córrer món. Havia tornat molt ben vestit, però extremadament prim. No es trobava bé.

(...)

Havia baixat d’un tren Pullman, un fet inusual per als negres de la contrada. (...) Per primer cop en molts anys va tornar a ser conscient del seu color de pell.

Havia arribat a casa.

Però en Roy torna, tot i que malalt, també amb un merescut reconeixement com a músic. La mare, amb orgull vol fer-ho públic, ell, hi accedeix, el lloc, l'església 

Quan en Roy hi va tocar, malalt com estava, les notes sortien disparades de les finestres, i al carrer tant els negres com els blancs les podien sentir.

(...)

I aquí em teniu, el meu primer concert als Estats Units, un concert per a la meva mare i el consell pastoral de l’església de Shiloh. (...) Això és música, i jo, assegut al replà de la porta del món. La música i jo us necessitem...

(...)

Acabat el concert, fins i tot alguns blancs van encaixar amb en Roy mentre li repetien que havia estat un concert meravellós.

El concert finalitza. Ha estat un aparent èxit, la mare resta orgullosa del seu fill i de l'acollida dels seus conciutadans, però...:

En Roy va tornar a casa i se’n va anar directe al llit. (...) Una nit, però, va sortir de casa per no tornar-hi mai més.

(...)

Abans que pogués girar-se per descobrir què havien vist els ulls de la senyoreta Rees, va sentir l’impacte d’un puny pesant com una tona de ciment, a la mandíbula. (...) Aleshores van colpejar en Roy. Van trepitjar el barret, el bastó i els guants, mentre una dotzena d’homes se li llançaven al damunt.

(...)

El negre escanyolit, que duia per nom Roy Williams, va començar a ofegar-se per la sang que se li acumulava a la gola. (...) el cos es va quedar penjant de l’arbre tota la nit, com un violí a punt per ser tocat pel vent.

Tot passant:

Si tenim en compte les dates en què es van escriure aquestes històries, podria ser que en determinades condicions i entorns socials, si el color de la pell no era massa evident, una persona negre podia caure en la temptació de renegar de la seva raça i, a l'hora també fer-ho dels llaços filials:

Ara que he decidit fer vida de blanc, i que he trobat el meu lloc en la societat dels blancs (i un bon lloc, a més), ¿per què continuar pensant en la raça a aquestes altures? (...) Em casaré com un home blanc, i tindré una vida d’home blanc, i si algun dels meus fills neix amb la pell fosca juraré per Déu que no és fill meu.

(...)

Encara que no ens puguem veure sovint, sempre ens podem escriure, ¿oi, mama?

Berry:

Va haver-hi un temps, tinc molts dubtes que a hores d'ara hagi canviat alguna cosa, en què les persones eren discriminades segons el color de la seva pell.

Quan el noi va arribar amb el tren de les quatre, va saltar la sorpresa: resulta que era negre. (...) Però ¿i on dormiria?

(...)

La Residència d’Estiu estava pensada per guanyar diners sota la premissa de cuidar nens amb deformitats permanents de famílies de classe mitjana.

(...)

 A partir de llavors, pràcticament cada tarda en Milberry  s’apropava a la platja després de rentar els plats del dinar. (...) Els adults blancs només li dirigien la paraula quan tenien alguna feina per exigir-li, o quan es dedicaven a fer-li bromes perquè era negre.

Mare i fill:

No podien mancar les referències a les parelles. Però pareu atenció quan la referència és un pare blanc i econòmicament poderós i la mare una minyona:

Jo he nascut aquí, i en tots els meus anys de vida no havia vist mai els blancs tan enfadats com ara.

(...)

Tothom sap que no en pot sortir res de bo, quan s’enamoren blancs i negres. 

Pare i fill:

En Bert tornava a casa.

L’havia engendrat vint anys enrere. (...) Aquell noi era el fill que havia tingut amb la seva criada, la Coralee Lewis, que li feia de minyona i que havia criat tots els seus fills.

(...)

La Coralee Lewis, que ara seia i netejava prunes, havia estat l’amant del coronel Norwood durant trenta anys. (...) El coronel coneixia la Cora de tota la vida.

(...)

En Bert no volia tornar a casa. De fet, sentia que no tenia una casa a qual tornar. Una mare fosca, un pare blanc. Un llit esperant-lo en una barraca per a negres a l’extrem dels camps de cotó.

(...)

Va passar el juliol. I l’agost. (...) El coronel havia ordenat a en Bert que anés a treballar als camps de cotó. En Bert no ho havia fet. 

(...)

-Està mort  -va sentenciar en Bert-. Però jo estic viu.

(...)

L’endemà al matí, quan la gent va veure un cos ple de sang, irreconeixible, penjat a la plaça del poble, n’hi va haver alguns que van dir, amb una certa satisfacció: “Així ens encarreguem dels negres, en aquesta zona”, sense ser conscients que, quan l’havien capturat, en Bert ja era mort.

 

Els blancs

Langston Heghes

Traducció de Pau Gros

250 pàgines