Qui de casa se'n va

En Miquel es va quedar orfe als tretze anys, eren els primers mesos del que es va anomenar "Guerra Civil". Era a Xàtiva.

De l'oncle Cep poc en sabia, només que havia estat frare i que es deia que havia abandonat el convent per unir-se a una milícia republicana.

Quan el coneixem, ha passat tot i tot comença:

Açò comença així.

(...)

L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan la mare es trobava a les portes de la mort.

Però en Miquel, que acaba de perdre la mare, s'ha quedat completament sol i desemparat: 

Jo gemegava sol i ma mare moria sola, malgrat aquella camarilla de beates brunzinant: Mater Purísima, Mater Castísima, Mater Inviolata...

(...)

Tots morts, doncs, tret de l’oncle Cep, que en aquell moment era com si també s’hagués mort, ja que el donaven per desaparegut després que, a primeries de la guerra, un escamot anarquista havia assaltat el convent on s’estava de frare. Perquè a l’oncle Cep l’havien obligat a entrar en un convent als dotze anys i el feren fer-se frare. Frare motiló.

En Miquel se sent fort i és valent i arrauxat. Als seus tretze anys s'hi veu en cor de sortir-se'n:

Amb tretze anys ben complits no em calia ningú per a plantar cara a la vida, menys encara un oncle frare vingut de l’altre món per fer-me d’àngel de la guarda.

(...)

Com li deien a l’oncle Cep abans de dir-se Cep? El nom no fa la cosa, tanmateix la cosa es va embolicar a causa del nom, per culpa meua, val a dir-ho, perquè jo volia saber per quin nom l’havia de cridar i donar-lo a conèixer.

(...)

La mare, que tan sovint l’esmentava, sempre per plànyer la seua absència ,o, com en els seus últims moments, quan l’invocava implorant el seu retorn al món dels vius, sempre s’hi referia com “el meu germà” i prou.

Però l'oncle, retrobat de manera sorprenent, en aparença sembla que es vol fer càrrec del seu nebot, tot i que, com veurem, ben aviat la situació serà totalment a la inversa: 

Va ser per notícies dels meus amics que vaig conèixer amb quina mena de “negocis” trafiquejava l’oncle Cep, que no eren altres que intercanviar històries de pets per gots de vi. 

(...)

L’espectacle que oferia l’oncle per les tavernes vaig acabar sabent-lo jo per boca dels meus amics.

(...)

Sí, la nostra gana era permanent i sovint desesperada, però l’oncle s’estimava més emborratxar-la que no saciar-la fent jornals.

(...)

Havia de passar un dia o altre, perquè ja ho diuen que de tant portar el cànter a la font a darreries romp. (...) Havia de tornar borratxo a casa. 

(...)

L’oncle Cep se n’havia anat de putes! (...) Ai, ma mare, pobra, tant que l’havia invocat, si n’haguera sabut de quina pasta estava fet, quin disgust s’haguera emportat, quina gran decepció, ella, que l’havia idolatrat durat l’absència, que tant havia implorat a Déu el seu retorn.

La història de l'oncle la coneixerem espigolant fragments d'aquí i d'allà. En essència és així:

Petra Devís, “doña” Petra Devís, a qui Teresa Carbonell acusava de ser instigadora de la mort de l’oncle Cep, i potser de la meua també si jo m’haguera quedat amb ell i no haguera fugit, tenia casa principal al carrer Bruns, cantonada Bosch.

(...)

Així és com tot se’n va en orris. (...) Fugim d’un lloc i tard o d’hora hi tornem. No sabem cap a on fugim. No sabem quan hi tornaré, 

(...)

L’oncle Cep, a qui l’ama Petra considerava fruit d’un pecat imperdonable. (...) Al seu marit abusador i femeller no li exigia l’acte de contrició i el propòsit d’esmena, en canvi culpava a les dones a qui el seu home havia sotmès per la força. (...) L’ama Petra va oferir a Déu, en sacrifici, els fills del pecat del seu marit, gran malparit.

Sabrem també que fou ingressat en un convent per servir com a frare en contra de la seva voluntat i així que en va tenir ocasió va canviar el seu destí:

Tots els frares socarrats, excepte un que els rep com qui espera l’exèrcit alliberador. (...) Ja no vesteix hàbits, sinó pantaló de pana, brusó i mocador de la malva.

(...)

L’oncle Cep, per fi alliberat, s’uneix als anarquistes de la Columna de Ferro. No escriu cartes a casa. No vol regressar a Xàtiva. (...) Creu que és més segur deixar que l’ama Petra el considere mort i màrtir com els altres frares calcinats.

(...)

Ell serà un mort més, com tants n’hi ha hagut des que s’ha acabat la guerra, i els que encara hi haurà, perquè el sac de la venjança dels vencedors és profund i encara queda molta fondària per a reblir. Per sort, hi ha hagut testimonis, gent resguardada que ha entrellucat que de nit ha arribat al carrer un Ford negre i dos hòmens han tret l’oncle Cep de casa per la força.

El seu retorn al poble d'origen ha coincidit amb la mort de la germana i el coneixement del nebot del què se n'aprofitarà, maldestre com era, mai no s'havia plantejat fer-se càrrec d'un adolescent i la seva relació la du amb constants anades i vingudes confoses:

Un dia, nebot, et duré a ca les xiques. (...) I em va entrar pel cos com ara un desfici, em va colpir el cap com ara una torba, com si diguérem un deler o ànsia o desig.

(...)

Em va revelar que no havia entrat a frare per voluntat pròpia, que l’havien obligat per a expiar el pecat d’un altre.

(...)

Durant una setmana sencera, l’oncle Cep va treballar de sol a sol.

(...)

La nostra vida era ara un bell somni il·lumina, almenys per a l’oncle Cep.

La història es complica amb el retorn al poble de "doña Petra", la que va ser responsable de la trista història de l'oncle i que enguany pot posar en perill la vida del jove Miquel fins el punt d'obligar-lo a fugir camuflat sota la identitat d'una dona i començar una nova vida lluny del que va ser casa seva:

 Jo desconeixia quin paper tenebrós jugava en les nostres vides “doña” Petra Devís, viuda de Prats. 

(...)

Les meues arrels: una gassó que rebutge, terra que m’espolse. (...) No vull records. No tinc somnis. No busque cap horitzó. Camine la vida sense elevar la mirada. 

No atorgue cap valor sentimental a les coses. No tinc tampoc sentit de la possessió.

(...)

Si no fora perquè no em plau dir que soc de cap lloc, diria que soc parisenc. (...) Ara treballe per a Revlon Cosmètics. Fa anys que ja no trafegue amb camions per les carreteres.

(...)

A mi tant se me’n dona la política.

I la història, val a dir que confosa i enrevessada, arriba al final, amb el protagonista vell i cansat:

Sé quin és el meu lloc polític. I el meu lloc en l’escala social. (...) He llogat un pis al començament de rue Caulaincourt, a l’altra banda del pont de ferro que travessa per sobre del cementeri de Montmartre. Un apartament com un puny on tinc les coses bàsiques que em calen per a viure.

(...)

Un dia volem tornar al barri de la infantesa i el barri hi és, fins i tot hi són els vells carrers. (...) A dir veritat, no som conscients que les ciutats es transformen i canvien com ho fem nosaltres.

(...)

Soc al llit. Tinc grip. Tinc febre. (...) Soc un jubilat que avui cova una grip insuportable. Soc un jubilat fatigat i oblidat, solitari i nòmada. (...) Jo també podria morir avui.

 

Qui de casa se'n va, a casa torna, va sentenciar, ni que sigui per morir entre els teus, en companyia , i no com un rodamon en terra estranya, sense pàtria ni destí.

             

 

Qui de casa se’n va

Toni cucarella

272 pàgines