Les absències

Tradicionalment m'ha costat molt d'afrontar les absències de qualsevol tipus, però quan ho he aconseguit he de reconèixer que sóc d'allò més radical. Ja m'enteneu, em refereixo a allò del "prou, és prou", que amb el que no hi ha remei no és qüestió de quedar-se enganxada.

El verd, el blau, el sol...
Els estimats camins!

Però hi ha absències més difícils d'assumir i la Irene ens fa una reflexió acurada i necessària en el seu relat.

Observareu que en cap moment s'hi deixa arrossegar per l'autocompassió o la pena invalidant. Els seus personatges afronten les absències, fins i tot amb un punt d'humor:

Veieu:

Et recordes desitjant-la, la mort, com quan a l’estiu feia molta calor i volies un gelat.

(...)

No et recordes pensant mètodes ni formes, sinó la mort com un fet que es poguera decidir, igual que es decideix portar vestits o pantalons.

(...)

Ho pensaves amb la tranquil·litat de trobar-te davant d’un plat fred damunt de la taula, sense la intenció d’acabar-te’l. (...) I la desitjaves sobretot al cotxe, amb la calor.

I després de la dura absència per la mort de la mare, arriba el moment d'afrontar una nova presència, potser incòmoda o potser gratificant. Però el que és segur és qe tindrà conseqüències:

Hi havia moments, potser dies, en què el pare em mirava i somreia. (...) Un dia d’aquells que em mirava i somreia, em digué que vindria una dona a viure a casa.

-És Berta. La coneixes. Et cau bé.

(...)

Passaren les setmanes i Berta començà a fer-se grossa. El seu cos se’m va fer estrany i ja no volia abraçar-la.

(...)

Fou xiqueta. Li van dir Irta i jo vaig passar a ser germana gran. Em deien així. 

I absències previsibles des del moment que són presències incòmodes:

Quedàvem un dia a la setmana.

(...)

Alguna cosa havia de canviar, però em sentia massa poca cosa quan el tenia al davant i no sabia com traure el tema.

(...)

L’endemà de matí em vaig vestir silenciosament i me’n vaig anar amb les meues coses.

I, és clar, si hem parlat de les absències dels adults, més o menys previsibles, l'autora també aborda les dels fills. Val a dir que no sempre ben portada pels pares:

Es van passar els díhuit primers anys de la vida de la seua filla planificant-ne la resta. Era el seu projecte i ella l’estava seguint al peu de la lletra.

(...)

Es van passar l’estiu preparant-ho tot: papers, roba d’hivern, papers, llibres, papers, ordinador. 

(...)

Els pares la van visitar per Nadal. Feia molt de fred, li van comprar un abric millor. 

(...)

L’any següent, els vols, se’ls compraria ella. 

Com es pot observar, el llibre està curull d'exemples i més exemples de situacions d'absències, algunes, naturalment, més reeixides que d'altres.

Jo només n'he fet un recull i ja va sent moment de tancar-ho, però no sense fer referència a la gran pèrdua: La memòria.

I sí, en aquest punt m'hi estendré un xic més, recolliré més pensaments i segurament hi pensaré més estona:

El sofà és el mateix (...) Se’ns ha quedat gran la casa, tota plena de cartells perquè et recordis on tens les coses.

(...)

-Nosaltres sols al món. ... No soc jo la que està al teu davant, soc un reflex que et serveix per emmirallar-te i col·locar l’ànima de l’interlocutor que necessites per dir el que et passa pel cap.

(...)

Continue llegint-te i llegint-me, potser llegint-nos. (...) En ta casa ja no hi ha armaris sense cartells que indiquen què contenen, perquè sense els cartells, pots passar-te tot un dia buscant on estan els gots. 

(...)

Em pregunte si també desaprendràs les lletres, si viuré el procés invers que visqueres tu amb mi, si arribarà un dia en què seràs com una criatura que acaba d’arribar al món.

(...)

No sé si eres tu el que està assegut a la butaca o només un cos buit que ni tan sols reconec com a teu. 

En conclusió:

Les absències:

Perquè l’empremta de les absències no s’esborraria malgrat el temps. Malgrat l’espai. Les transformaria amb cada arruga, amb cada cicatriu, amb l’erosió de la pell per l’existència, però hi serien.  

 

Les absències

Irene Klein Fariza

167 pàgines