Alzheimer

Imprescindible fer referència al Pròleg:

El relat d’en Jordi és un text íntim, sentit i compromès amb la vida de la seva mare. En general, hi reflecteix l’experiència com a cuidador i acompanyant i, en particular, detalla el procés de la malaltia.

(...)

En Jordi descriu la realitat de la cura d’un pacient amb alzhèimer a casa i ens convida a reflexionar sobre el nostre sistema sanitari i social, les dificultats que ens planteja i les possibilitats que ens ofereix.

                                                              Dra. Liliana Vargas, geriatra de la Fundació ACE.

Foscor

Abans que res, sento la necessitat de fer esment a una percepció personal, i és que l'Alzheimer m'espanta, m'esborrona i em preocupa i així he tractat d'expressar-lo i recollir-lo en les meves voluntats anticipades del Testament Vital.

Aquesta lectura és dolça i aclaridora, per tant resulta un xic trista i reflexiva. Compartiré un recull del què més m'ha impressionat, però sempre amb la recomanació que ho llegiu sencer.

Comencem amb una visita al metge i amb la lògica innocència afegida a la inconsciència. Parla l'autor, el fill:

No m’havia arribat a imaginar que escriuria sobre la mare. No em pensava que hi hagués res a dir. Sobre el pare, sí; i ho faré algun dia.

(...)

Les pèrdues d’atenció, de memòria i d’habilitat eren marcades, però sempre trobàvem una excusa per justificar-les: la medicació, els nervis, la vellesa. Tot i així estàvem desconcertats.

(...)

La prova la hi van fer al Clínic. Hi va entrar i en va sortir contenta. (...) Ella hi estava a gust, però jo no gaire.

(...)

No em fa mal res, però tinc alguna cosa. Jo ho noto. (...) Per a ella, no passava res extraordinari llevat d’algun petit oblit momentani. Vaig suposar que l’esdevenidor seria dur. Em vaig quedar curt.

I a partir d'aquí, amb l'inevitable deteriorament de la mare, la també inevitable mirada al passat, a la història: 

Les condicions de vida van ser molt dures fins que, l’any vint-i-nou, el senyor Jaume Santiveri va traslladar la seva fàbrica de productes dietètics al barri del Port i hi va fer construir habitatges per als treballadors. (...) El pis no era gran, tenia el terra de fusta i, a l’hivern, hi feia un fred que pelava. Però era el millor a què podien aspirar.

(...)

L’inici de la guerra va tenir conseqüències greus. Un grup d’homes que duien mocadors i banderes negres i vermells van rebentar la porta de la botiga.

(...)

La fàbrica va continuar funcionant malgrat la guerra. Però no podien fer veure que no passava res.

El pare, ja fa temps que falta. Pel que ens comenta, bevia massa:

Sempre estava buscant ocupacions per omplir la bossa. No li va fer mai por treballar.

(...)

-El teu pare bevia molt.

-Quant és molt?

-Molt. Massa.

-I quan va ser això?

-Sempre. Sempre ha begut més del compte.

I el fill, que s'ha fet responsable de la cura de la mare, ens relata algunes de les situacions viscudes en el seu dia a dia i que, de ben segur formen part del deteriorament cognitiu de l'avançament de la malaltia:

Cus sobre cosit. Forma manyocs amb els fils que deixen la roba inservible. De vegades es queda adormida sobre la labor. Aleshores, didal i tisores van per terra. 

(...)

En pocs anys van desaparèixer tots els llocs de referència de la Rossita. Estava desorientada. No sabia on comprar. (...) Quan la mare va venir a viure amb nosaltres, va deixar d’anar a comprar. 

(...)

Ara no fa el menjar. Ni ajuda a fer-lo. Ni tan sols deixem que unti una torrada.

I a mesura que passa el temps, ella, la Rossita, va deixant enrere aquest món i s'enfonsa en un estat inconscient on no sembla habitar ni el dolor, ni, per descomptat els records i on d'alguna manera hi resta algun dels instints més primaris dels éssers humans:

Menja com els animalons de bosc. S’omple la boca tant com pot i té les mans plenes. Jo crec que té por que el menjar s’acabi sobtadament.

(...)

No té cap consciència que li dicti què és correcte fer i què no.

(...)

Té una fixació amb l’aigua. Hi passa molta estona remullant-hi les mans. 

(...)

Hi ha un principi bàsic relatiu als malalts d’alzhèimer: si deixen de fer una tasca que impliqui un esforç intel·lectual, no podran fer-la mai més. Seran incapaços de reprendre allò que abans feien amb facilitat.

I avançant, que en aquest cas seria retrocedir un pas i un altre...:

La pèrdua progressiva i irreversible de facultats és evident. (...) Veient-la, un no sap qui té al davant: la Rossita que ha conegut tota la vida o una dona desvalguda, apàtica, que no podria sobreviure ni un sol dia sense ajuda.

(...)

De tant en tant, es perd. La trobem voltant, desorientada a uns quants carrers de distància d’on hauria de ser o bé ens truca algú per alertar-nos. (...) No sap explicar com fa els recorreguts. No sap si travessa carrers o va recta. Va als llocs d’esma. 

Inevitablement:

Fins i tot quan es troba bé, em treu de polleguera.

 

 

 

No tractis Déu de vostè.

Jordi Ortiz

163 pàgines