LLEGIR AL TREN

Jean-Paul Didierlaurent, ens porta una curiosa història que en principi m'ha fet pensar en Fahrenheit 451, aquella novel·la on es relatava la tasca d'un equip de bombers que en realitat es dediquen a cremar llibres, i que prenia el nom de la temperatura a que aquests entren en combustió, mentre un grup de resistents fan l'esforç d'aprendre-se'ls de memòria per tal que no es perdi la transmissió dels sabers.

En aquest cas també es destrueixen llibres, però en realitat l'objectiu no és altre que treure'ls del mercat i convertir-los en una pasta que servirà per confeccionar nous llibres.

Per realitzar aquest procés s'utilitza una màquina enorme i sorollosa que el nostre protagonista, Guibrando, anomena "la Cosa":

La Cosa estaba ahí, maciza y amenazante, plantada en pleno centro de la fábrica. 

(...)

La Cosa era un sinsentido que ingería con una glotonería abyecta su propia mierda. 

En realitat Guibrando és l'encarregat del correcte funcionament de la maquinària i també el lector que cada matí a les 6.27, camí de la feina, té per costum llegir en veu alta un grapat de fulls dispersos que la nit anterior ha rescatat de les profundes entranyes de "La Cosa" que no ha pogut digerir. Tothom a l'atapeït vagó se l'escolta gairebé de manera reverencial.

La màquina és traïdora i com a tal perillosa, de vegades sembla adquirir vida pròpia i tot i desconnectada es posa en marxa quan algun operari s'ha de ficar en el seu interior per netejar les restes de la trituració que no han quedat ben dissoltes. En Giuseppe, un empleat amic del nostre protagonista, va perdre així les dues cames en caure dins la màquina a causa d’una d'aquestes estranyes fallades. Es passa la resta de la seva vida recuperant els llibres que es van imprimir amb la pasta que va quedar del llibres triturats barrejats amb les restes de les seves cames.

Però la vida de Giuseppe no és ni de bon tros feliç, tant és així que ell mateix després d’una rutinària revisió de salut on li diuen que tot va bé, es fa aquesta dura reflexió:

No, todo no va tan bien como parece, le dieron ganas de replicar a Guibrando. Espero el regreso de un padre muerto desde hace veintiocho años, mi madre se cree que soy un ejecutivo de una gran editorial. Todas las noches le cuento mi día a un pez, el curro me asquea hasta el punto de que me dan ganas de vomitar hasta las tripas, y, en fin, para colmo de todo esto, estoy a punto de caer bajo los encantos de una chica a la que no he visto jamás. 

I és que un dia, en sortir del tren, es troba amb un pen drive i en llegir els arxius descobreix la història de Julie, una jove que treballa com a netejadora dels lavabos públics dels homes en un centre comercial i la seva vida fa un tomb quan a través d'aquests escrits s'enamora perdudament d'ella i es decideix a cercar-la, amb l'ajuda de'n Giuseppe que fa un treball incessant de recerca virtual que resulta fonamental per trobar-la.

Però tot i ser agradós i romàntic, aquest no és l'argument més important, el veritable interès de la lectura està en el fet que un desconegut puntualment cada matí llegirà uns petits fragments d'unes històries que sense inici sense final acompanyaran els passatgers del vagó del tren de les 6.27 i per una instants oblidaran els seus problemes quotidians i els faran somniar.

Cuando el RER se detuvo en la estación y la gente salió del vagón, un observador exterior se habría dado cuenta de hasta qué punto los oyentes de Guibrando desentonaban con los demás usuarios. Sus caras no mostraban esa máscara de impasibilidad que lucía el resto de los viajeros. Ellos mostraban un ligero aire feliz de lactantes satisfechos.