ENVELLIR

He tingut poques possibilitats de conviure amb persones properes que hagin envellit. Els pares van morir molt joves i als avis ni tan sols els vaig arribar a conèixer.

És per això que ara que jo ja he entrat en aquesta etapa de la meva vida m'he sentit no sé si encuriosida o empesa a tractar d'entendre el què significa el procés d'envellir.

Naturalment podia recórrer a les definicions que trobem en qualsevol enciclopèdia. Segons la sempre recurrent Viquipèdia: 

"L'envelliment o senescència és el conjunt de modificacions morfològiques i fisiològiques que apareixen com a conseqüència de l'acció del temps sobre els éssers vius, que suposa una disminució de la capacitat d'adaptació en cada un dels òrgans, aparells i sistemes, així com de la capacitat de resposta als agents lesius (noxes) que incideixen en l'individu. L'envelliment dels organismes i particularment el nostre com espècie humana, ha estat motiu de preocupació des de fa anys. i particularment el nostre com espècie humana, ha estat motiu de preocupació des de fa anys." 

I segueix, amb una llarga explicació que si us vaga podeu consultar, però jo voldria anar una mica més enllà i fixar-me en la meva experiència personal, és a dir, a les meves sensacions i percepcions tant quan m'enfronto a la meva imatge al mirall o d'una manera més quotidiana, quan constato que ja no camino amb la mateixa energia, que em fatigo en pujar i baixar escales o, més senzillament que ja no em ve tant de gust fer determinades activitats i no per res en concret, sinó més aviat perquè ja no en tinc ganes. 

Crec fermament que com quasi tot en aquesta vida, no hi ha una única manera d'envellir i que sempre que la salut ens acompanyi ho podem fer bé, amb dignitat i fins i tot amb humor, o malament, rondinant, exclamant-nos contínuament, perquè ja no podem fer tal o qual cosa amb la mateixa energia que "abans" (aquesta utilització del mot abans sempre m'ha fet una certa gràcia).

Tret de conservar-me en un estat de salut raonablement bona, només hi ha un aspecte que de ben segur m'amoïna més que qualsevol dels que hi he esmentat i no és pas veure com van apareixent les arrugues o els cabells van tornant-se deliciosament blancs, i és el de perdre l'interès pel mon que m'envolta, deixar de sentir curiositat per contemplar els arbres o els núvols o la pluja.

La realitat és que, fet i fet, no és tan dolent envellir; és cert que el temps s'escurça, però també que quan durant molts anys has estat una mica esclava del rellotge en èpoques laborals, ara pots, de fet així que em vaig jubilar ho vaig fer, prescindir d'aquest artefacte i encara que sembli un contrasentit pots dedicar-te a viure la vida.

 Segons la visió d’un corb, la vellesa en els humans:

I diu el corb... En cambio, los hombres padecen toda clase de vejaciones con el correr del sol; se transforman, su feísima piel desplumada se arruga, cáeseles el pelo, los dientes, se consumen; todo se les vuelven colgajos, sálenles manchas oscuras y las costillas se les marcan como si el esqueleto quisiera salirse de tan innoble envoltura. Carraspean, escupen, peden, a quien mejor. 

Mis páginas mejores. Max Aub.

En principi el títol d'aquest escrit havia de ser "ENVELLIR, EMMALALTIR, MORIR", però després de donar-li algunes voltes al tema vaig començar traient primer MORIR perquè vaig entendre que poca cosa podia comentar d'un estat que no conec i que quan el conegui ja hauré fet tard per poder dir qualsevol cosa al respecte.

Després li va tocar el torn a EMMALALTIR. Em considero afortunada ja que tret d'algunes petites molèsties, no he estat una persona malaltissa i tampoc no podia aportar gaire al respecte. Només un però a aquest aspecte i són els acúfens, però tampoc no és cap malaltia i estendre'm en explicacions d'aquesta diguem-ne emprenyadora molèstia no tenia massa sentit.

Bé, ja veieu, m'he quedat amb ENVELLIR, que això sí que ho conec en primera persona i com se sol dir, que sigui per molts anys.