dilluns, 18 de gener de 2016

Konzentrations Lager Reich.

Amb aquesta novel·la gairebé autobiogràfica i colpidora, Joaquim Amat-Piniella, ens narra, basant-se en la seva experiència d'uns fets reals, la supervivència d'un grup de soldats republicans espanyols al camp de concentració Reigh annex a Mathausen. 

Havien fet una guerra civil i ara sofrien captiveri per una causa. 

L'autor va trigar setze anys a publicar-la, en algun estudi al respecte s'esmenta que aquest va ser el temps que va esmerçar a confegir el relat.

A diferència d'altres llibres que parlen de les condicions dels presoners als camps de concentració nazis, posant especial èmfasi en la massacre de la població jueva, en Joaquim ens presenta un retrat acurat dels companys republicans de captiveri i de les diferents reaccions humanes davant l'horror del camp de concentració:

En Francesc, creia en un final feliç; l'avanç fulminant dels exèrcits anglesos i les revoltes nacionals dels oprimits.
(...)
L'Emili somreia quan pensava en la ingènua fe del seu amic [Francesc]. La realitat del camp s'imposava feixuga damunt els somnis. 
(...)
En Vicent tenia fam, molta fam. (...) En Vicente era un condemnat a mort, ell ho sabia prou bé, però, abans de morir, maldava per defensar-se com un gat panxa enlaire.

En referir-se a la convivència dels presoners al camp, ens fa el que almenys per mi és una sorprenent reflexió:

Era un món amb classes socials ben diferenciades, més injustes encara que les de l’altre món, ja que els motius que les determinaven no eren mai la conducta ni el mèrit personal, ni la intel·ligència, la laboriositat o l'audàcia, sinó la sort, el favoritisme i, ben sovint, les inclinacions inconfessables. 

També comenta el moment en què un cop certificada la mort de Hitler, comencen les tasques per l'alliberació, en què es desfermen les passions i les venjances. L'Emili observa, i en les hores incertes fins a l'arribada de les forces alliberadores, en la mesura de les seves escasses possibilitats, amb un grup de companys tracta de mantenir un mínim d'ordre mentre no arribi la culminació de la tan anhelada llibertat:

Aquelles poques hores, les darreres, semblaven més dures que tots els anys anteriors. Era una exacerbació de sensacions i sentiments; la fam es convertia en bulímia, la temença de no arribar a l’Hora imminent es transformava en pànic. (...)L'instint de conservació s'havia desfermat i l'actitud d'aquella gent era humana només pel que tenia de bestial. 
(...)
La gent únicament pot tenir consciència del canvi si allà on hi havia sang dels uns hi ha ara sang dels altres; si allò que era prohibit és avui permès i viceversa. 

I ja un cop alliberats, mentre s'organitza l'evacuació cap les diferents destinacions dels pocs supervivents, es fa palès que fins i tot en circumstàncies extremes es fan evidents els recels i les divisions entre els qui fins fa només unes hores han compartit les misèries del camp de concentració.

L'Emili se sentia avergonyit del menyspreu instintiu que molts espanyols demostraven ara en els seus contactes amb la massa de desvalguts.

I concloc fent-me ressò un cop més de les seves paraules:

Després de portar una temporada al camp, quan arribava l'aclimatació a força de renúncies i d'esmussament mental, aquell lloc de tortura i de mort prenia als ulls del pres l'aparença d’un poble, com una imatge deformada dels del món exterior. 
(...)
Aquesta injustícia bàsica no era casual, sinó que formava part del sistema penitenciari. Si algú havia de salvar el cos, sortiria del camp amb l'esperit estrafet.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada