dimarts, 5 de gener de 2016

La guerra dels infants.



Els darrers anys s'ha escrit i comentat força respecte el patiment tant dels soldats com de la població civil, en el transcurs de la Guerra Civil espanyola.

És el primer cop que llegeixo un testimoni referent als nens de famílies republicanes que van ser desplaçats per les mateixes i amb el suport dels respectius Governs, a països que es trobessin fora de la influència del drama que s'estava vivint a casa, tractant així de mantenir-los el més sans i estalvis possible.

Quan va acabar el conflicte bèl·lic, les autoritats vencedores van reclamar el retorn dels infants, les raons no eren pas humanitàries, sinó autoritàries, una demostració de força en el sentit de fer-los sentir que seguien sent espanyols i que estaven obligats a obeir les indicacions del seu nou estat d'ordre. No tots van poder ser retornats a les respectives famílies, en molts casos aquestes havien mort o també s'hi trobaven desplaçades, exiliades. No podem oblidar que ells van ser els vençuts.

El aquests cas, es parla de l'experiència d'un grup de nens bascos narrat des del punt de vista de Santi, un nen de dotze anys que amb la seva germana de set viurà tota una aventura i tota mena de vicissituds durant els dos llargs anys que va durar el seu exili a terres de França.

L'autor, Luisde Castresana, va conèixer en primera persona tota aquesta aventura i, encara que en algun episodi hi ha afegit algun element més novel·lesc, es pot considerar un testimoni fiable.

En Santi, el nostre protagonista, vivia en una petita localitat prop de  Bilbao. No era el primer cop que visitava la capital amb els seus pares, però aquesta vegada les circumstàncies són penoses, és temps de guerra i tant ell com la seva germaneta marxaven de casa cap a un destí un tant incert:

Lo primero que solía hacer Santi siempre que iba a Bilbao, al bajar del tranvía o del tren, era dar unos pasos, pararse y mirar despaciosamente a su alrededor. La gran ciudad le impresionaba un poco. 

Els pares els han fet vestir amb la major dignitat possible i els han preparat un petit equipatge. Tot és senzill, però molt net i ben endreçat. En arribar davant l'Ajuntament on els esperen els autocars que els han de conduir fins al vaixell que se'ls endurà lluny, encara hi ha temps per les darreres abraçades, moixaines, llàgrimes i recomanacions. Passi el que passi han de tractar de mantenir-se junts i molt units, però tot i la voluntat dels nens, no podran seguir vivint junts, seran acollits per famílies diferents i tot i que podran mantenir el contacte un tant esporàdic, no hi conviuran. 

A partir d'aquí, en Santi passarà per diversos centres i famílies d'acollida. El seu esperit rebel i molt afermat als seus orígens de vegades li suposarà algun conflicte.

Pero recordó de pronto algo. Recordó de pronto que tenía la boina en la maleta (…) Santi sintió la necesidad, la desesperada necesidad de definirse y de subrayar su identidad individual. 

Els esdeveniments s'aniran succeint, la guerra seguirà el seu fatídic curs i quan als nens exiliats els arriba la notícia del final del conflicte, aquest no és el què esperaven. Tot i això només pensen en retornar amb les seves famílies, a casa, els que tenen la sort que encara segueixi en peu.

Él hubiera querido que la guerra la ganaran los suyos y los suyos habían perdido; pero la vida, pensaba, era algo más que la política, tenía que ser más que la dichosa o la maldita política.

Quan per fi els arriba la tant esperada hora de retornar a casa, una altra guerra comença a amenaçar Europa, en Santi reconeix aquells primers símptomes, les primeres cues davant les botigues, les primeres pors pels bombardeigs tot mirant el cel amb recel, els primers desconcerts... i se'n dol.

Y era siempre la guerra, siempre la maldita guerra: guerra de tres años en España, (…) y ahora una guerra que empezaba y que nadie sabía qué catástrofes traería consigo ni cuánto tiempo duraría. “¿No aprenderán nunca los hombres, nunca?” 
(...)
Santi recordó las colas del pan y los refugios llenos de niños y de mujeres, miró lentamente a su alrededor (…) “Y luego dicen que las guerras las luchan los hombres en el frente” 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada