Vincles familiars o febleses...

Escuain
Setembre 2021

Qui és l'Edith Goodnough, la protagonista involuntària d'aquesta història que quan la coneixem es troba a l'hospital, en estat greu i pendent d'un judici per assassinat. 

Ens la presenta en Sanders Roscoe, el seu veí que coneix molt bé la seva història:

Aquesta setmana farà vuitanta anys: una dona de cabells blancs, polida i bonica, que mai no ha pesat més de cinquanta-dos quilos i que encara pesa molt menys des de Cap d’Any.

(...)

L’Edith tenia disset anys quan la seva mare va morir, el 1914; i en tenia cinquanta-cinc quan el seu pare va morir, el 1952; i en tenia seixanta-quatre quan finalment en Lyman (El seu germà) va tornar, el 1961. És tota una vida d’estar-se a casa. 

Ella ha viscut tota la vida primer sota el jou del seu pare, un home intransigent i rude que va descarregar tota la seva frustració en els seus fills i molt especialment en la seva filla. En Lyman, el fill, sempre va tenir el suport de la germana, fins el punt que el va animar a fugir de casa mentre ella restava gairebé presonera. 

Ell era un jove apocat i reprimit:

En Lyman també estava atrapat allà. (...) Estava collat amb el mateix cargol, asfixiat en el mateix sot fangós, enfonsat fins al coll. 

(,,,)

En Lyman havia superat la primera prova. Havia tastat la cervesa i les dones si havia tingut la primera experiència d’una escapada. (...) A quaranta-un anys, era un adolescent de mitjana edat que assaboria la primera ressaca.

Passaran encara uns anys fins que esclata el conflicte de Pearl Harbor i ell tractarà d'aprofitar-ho per poder marxar de casa:

Llavors, l’any següent, un matí de diumenge de desembre(...) Pearl Harbor era el seu bitllet de sortida, la seva porta del graner oberta.

(...)

En Lyman tenia quaranta-dos anys quan va marxar. 

Després de molts anys fora de casa, en el moment que es comença a trobar necessitat de companyia i cura, torna a casa i serà, un cop més, la germana qui se'n farà càrrec de tot al llarg de sis anys en què van compartir els seus records, que ella va viure com a propis.

Arribats a aquest punt, ja sabem que en Lyman Goodnough, el germà de l'Edith és el mort, i també que ella mai ha manifestat ni una queixa, ni un retret:

Arrossegant els peus, s’anava acostant al caire de l’abisme. Pel motiu que fos, es negava a sortir. No volia abandonar la casa.

(...)    

Esperava un vagabund, un dropo, un pròfug permanent amb el cap ple de serradures, son germà.

(...)

Al final això és el que va tenir l’Edith Goodnough: va tenir sis anys del que en podríem dir passar-s’ho bé. 

Ja hem conegut que en Sanders Roscoe és el veí/narrador. Ell és el  fill del que va ser l’amor frustrat de l’Edith:

Els joves de ciutat podien marxar de casa. Si l’Edith i en Lyman haguessin sigut joves de pagès d’avui dia, si haguessin viscut una joventut esbojarrada a la dècada dels setanta, les coses també haurien sigut diferents.

(...)

Però l’Edith i en Lyman no tenien aquestes possibilitats i oportunitats d’escapar-se.

El pare d'en Sanders, tot i després de casar-se, sempre va trobar la manera d'ajudar l'Edith, a la que, malgrat la separació forçosa, va seguir estimant: 

El meu pare i l’Edith no es van veure gaire durant aquells anys, tot i que em sembla que continuaven pensant molt l’un en l’altre.

(...)

Però si jo almenys la tenia a ella, ella no tenia res. 

El seu fill va continuar l'amistat amb l'Edith. Ella va esdevenir un suport emocional en els moments difícils:

A vint-i-dos anys vaig assumir la responsabilitat d’encarregar-me del ranxo que havia construït el pare, de les grans operacions amb el bestiar i de les terres de conreu.

(...)

Llavors, més tard, aquell mateix vespre o l’endemà, agafava la camioneta i m’arribava a ca l’Edith. 

No esmento la resta de protagonistes que només se'ls ha assignat  un paper secundari i concloc amb un resum del que fins que la coneixem, ha estat la decisió de l'Edith:

En algun moment entre el març i el desembre l’Edith Goodnough va decidir, per iniciativa pròpia, què fer amb el seu germà. No ho va consultar a ningú. No és la mena de coses que es puguin consultar a ningú. (...) Havia de ser una decisió pròpia, en solitari. 

El vincle més fort

Kent Haruf

Traducció de Marta Pera Cucurull

289 pàgines