 |
| CCCB Agost 2015 |
epicè
·
Que
designa indiferentment els individus mascles i femelles d'una espècie.
I ja m'endinso en el relat del que sense ser una gran novel·la, m'ha resultat entretinguda, amb un final relativament sorprenent que d'alguna manera tanca el cercle amb l'estrany inici, protagonitzat per en Claude:
Et dius Reine. Al principi el teu nom m’aterria. (...) Queda’t als meus
braços, amor meu.
La Reine es va acabar de vestir en silenci.
(...)
Quan va estar sol, va triar la còlera. Per alimentar-la, va decidir que es
venjaria de la Reine. Matant-la? No, esclar.
El que vol per sobre de tot és que la Reine pateixi. Que pateixi tant com
ell.
No minvarà mai aquesta còlera.
No em negareu que promet.
L'episodi inicial resta tancat, sembla oblidat, una anècdota, des del moment que en Claude coneix la Dominique, una dona senzilla, sense massa caràcter ni massa pretensions: A la feina, tenia companyes arrauxades. (...) Havia arribat a la conclusió que no devia ser bonica.
(...)
Els diumenges dinava sempre a casa dels pares. (...) Com a filla única que era havia heretat la poca conversa del pare i la calma de la mare.
Ell aviat es declararà perdudament enamorat i li proposarà matrimoni; s'hi casaran i naixerà una filla: però tot forma part d'un pla premeditat, cruel i rebuscat.
Un cop casada i mare d'una nena, farà coneixença amb la Reine, una dona bonica i sofisticada que duu els fills, casualment (?), a la mateixa escola que la filla de la Dominique. I comença una amistat íntima que és recolzada, instigada i induïda pel Claude:
Va començar l’any més formidable de la vida de la Dominique. La seva nova
amistat no deixava d’intensificar-se.
(...)
El cas és que cada dia es despertava amb el goig impacient de pensar que
veuria la Reine.
Potser cal notar que tots dos protagonistes tenen noms epicens i que la filla que neix de la seva unió i que el pare, que només la considera un instrument per acostar-se a la Reine, menysprearà des del primer dia, és dirà Épicène:
Als cinc anys va saber que no estimava el seu pare.
(...)
Per què se n’havia de penedir, de no estimar algú que no l’estimava a ella?
(...)
El meu pare és un monstre. M’odia des del dia que vaig néixer. No em mata
perquè la llei ho prohibeix. S’inventa altres maneres de matar-me. El que ell
no sap és que l’odio. L’odio més i tot que ell a mi. I un dia, no sé com, el
mataré.
Després d'un temps prudencial, en Claude per mitja de la Dominique, aconseguirà que la Reine el convidi a una de les seves festes:
Els primers dies de gener, la Dominique va veure la seva amiga. (...) Quan va arribar el vespre en qüestió, la Dominique es va posar la faldilla que l’amiga havia admirat especialment al seu armari.
Gairebé es pot intuir el què esdevindrà a continuació. Sembla que el pervers pla tindrà el final esperat, és clar que no sempre els resultats s'hi avenen als propòsits dels intrigants.
En conclusió, m'han semblat uns personatges excessivament rebuscats i una història que malgrat té un punt d'originalitat, sembla més pròpia del segle XIX.
 |
| CCCB Agost 2015 |
Amélie Nothomb
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
123 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada